"Nota poètica"

30 de març 2008

Hola,sóc un poll.

Acabo de sortir del niu i ja busco parella, una parella que sigui femella. Sóc petit i de color groc, no tinc gaires plomes i el meu nom és Frederic. Els meus amics em diuen Fred.Tinc els ulls negres i el bec és petit com un pinyó, tinc potes de gallina i sócsimpàtic, però rondinaire. Tot i que sóc un pollet molt petitó el meu color preferites el groc perquè jo també sóc groc, m'agraden les formigues, els cucs, els espaguetisi els ous. El meu piu-piu és molt pesat i tothom està fart de mi.Busco una parella que s'assembli a mi, que cüini i que pongui bé els ous per després podermels cruspir.Que la meva parella sigui fina i que mengi sardines.Que sigui maca i que les seves plomes siguin grogues pero poder-nos lluir.Que el seu piu-piu sigui d'allò més dolç que m'estimi i que sigui lo millór que hi ha.

29 de març 2008

Les prediccions de la bruixa

31 de desembre del 2009

Bon dia, estimat diari!

Avui he d’explicar-te un munt de coses. Per començar t’explicaré la cosa que més m’ha impactat: jo al matí anava tan tranquil·la caminant pel carrer quan de cop i volta em trobo a una bruixa d’aquelles que et llegeixen la mà, i em diu: “Hola, jove, vols que et digui quina cosa et passarà al començament de l’any 2010?”. I jo com una tonta li dic que sí. Li dono la mà, em comença a mirar la mà i em diu. “Uiuiuiui quina cosa més rara estic veient a la teva mà”, i jo ja una mica preocupada li dic què passa que veus que és dolent i ella em diu no, no és que sigui dolent. L’únic que és una mica estrany, perquè la teva mà em diu que al teu cos i a la teva vida i haurà un canvi molt important, però que solament durarà un dia. Diu és una cosa molt estranya, una cosa que mai havia vist. Jo al escoltar el que m’estava dient, vaig treure la mà i me’n vaig anar corrents cap a casa meva i a l’hora anava pensant en el que m’havia dit aquella malvada bruixa.

En arribar a casa li vaig anar a explicar tot a ma mare i ella em va dir que mai més li deixés llegir la meva mà a una bruixa, perquè diu que allò és solament ximpleries i més ximpleries. Jo em vaig quedar més tranquil·la, però encara estava una mica nerviosa. Van passar unes quantes hores fins que van arribar les 23.59h i com que és cap d’any, doncs t’he de deixar; perquè he d’anar a prendre el raïm.

Bé, estimat, fins demà, i ja t’explicaré tot, i ja et diré si les prediccions de la bruixa es van fer realitat o no.

Un petó i fins demà.

MARÍA G.

Sense tu

Avui no he pogut aixecar-me,
perquè no et tenia al meu costat.
Sense tu no sóc res,
sense tu no sé fer res.

He pensat i he descobert
que no t'estimo.
També sé que ja no t'enyoro,
però sí sé que t'adoro,
i també sé que sense tu no sóc res,
i que si no et tinc al meu costat,
no sóc res, no sóc ningú.

Hi ha una cosa que et vull dir:
t'estimo i em vull aixecar al teu costat
cada dia.

Me'n vull anar a París,
San Francisco, Londres,
Itàlia i molt més lluny.

A tots aquests llocs,
me'n vull anar amb tu,
i aixecar-me mirant la teva cara
tan bonica i preciosa .

JEFFERSON

Morena, vols un pardal sense feina?

Hola.

No se ben bé com comença aquesta carta, la veritat és que he rumiat molt el començament.

Pot ser que comenci amb una descripció meva o amb una idea del que jo crec que seria la nostra relació o amb la meva experiència amb les femelles...

Però he arribat a la conclusió que el millor seria començar explicant per què vaig decidir escriure aquesta carta.

Jo mai m’he interessat per aquest tipus de trobades però es que em sento molt sol, soc petit i ningú es fixa amb mi i a més soc tímid i em costa parlar amb la gen, però tinc una cosa bona: m’agrada escriure, i s’ha d’aprofitar.

Potser no ser parlar amb les femelles però els hi se escriure, soc molt romàntic, això si, i puc assegurar que si algú em dona una oportunitat puc ser el pardal més romàntic i afectuós.

De físic, doncs... jo sempre he dit que jo no puc opinar sobre aquest tema i he preferit ensenyar-vos una foto meva per evitar confusions:

No sóc el millor del món però prefereixo conformar-me amb el que tinc i no martiritzar-me, perquè encara que em queixi no podré ser més guapo o llest.

Com ja he dit, sóc molt romàntic i sempre he volgut tenir algun fill.

M’agradaria que féssim un niu ben còmode i maco pels nostres fills amb les millors branques; m’agradaria empaitar-te per l’aire i volar fins que es faci fosc, veure la posta del sol sobre la branca més alta... però sobre tot m’agradaria passar amb tu tot el temps possible i recordar-te sempre com t’estimo.

No ser si aquesta carta servirà d’alguna cosa però per intentar-ho no perdo res així que si esteu interessades podeu venir al plataner de la cantonada del carrer Sant Pere o trucar al: 612345678

Us hi espero.

El més romàntic dels pardalets

ALBA

Perdona'm, he tingut un mal dia.

Avui m’he aixecat, sense saber per què, pensant amb el passat. Quan jo era petit i vivia amb la mare i el pare.

Recordo perfectament aquells temps, sobretot el dia que em vaig començar a fer la idea que estava passant alguna cosa...

Jo devia tenir uns 6 anys, aquell dia anàvem a una fira d’allà a prop i després faríem un pic-nic a la muntanya.

Em vaig aixecar corrents del llit i vaig anar a l’habitació del pare i la mare. Primer vaig despertar el pare saltant sobre el llit, ell es va aixecar dient-me que avui ens ho passaríem molt bé tots 3 junts, llavors vaig veure que la mare encara no s’havia aixecat i vaig anar a fer-li una abraçada , però vaig veure que no feia bona cara i li vaig preguntar:

-Què et passa, mare?

- Em trobo malament, Biel, tinc febre, em sembla que haureu d’anar vosaltres dos sols a la fira.

-Però jo vull que vinguis! - li vaig dir.

-I vindrà. Vés a preparar-te la motxilla que ara baixarem la mare i jo - em va dir el pare amb un somriure.

Li vaig tornar el somriure i vaig anar a la meva habitació. Mentre preparava la motxilla vaig sentir alguns crits, però jo ho trobava normal. Creia que era això el que feien els pares, ja que feia dies que cridaven. La veritat és que només cridava el pare, però jo no me n’adonava.

Quan vaig acabar de preparar-me vaig baixar. Ells estaven esmorzant, la mare feia encara més mala cara, però no es va queixar.

Vam anar a la fira i vam pujar a algunes atraccions , no a totes les que jo hagués volgut, perquè a mig matí la mare es va posar molt malalta i vam haver de tornar a casa.

El pare em va fer un regal, jo no sabia per què però m’agradava tant que em fessin regals que el vaig accepta sense preguntar re. Em va dir que era per demanar-me perdó per haver hagut de marxar tan ràpid i perquè la mare només pensés en ella.

Jo creia que tenia raó, que la mare només volia que jo no m’ho passés bé, estava enfadat i només era un nen.

Un dia vaig sortir de l’escola, aquell dia li tocava a la mare venir-me a buscar (jo preferia que vingués el pare perquè es portava millor amb mi) però vaig esperar i esperar i no va arribar

Devia haver passat una hora o més quan va venir el pare i em va dir que la mare sabia oblidat de venir-me a buscar, semblava molt enfadat, em va començar a dir que ja veia quina mena de mare era que s’oblidava del seu propi fill, que no li importava re.

Aquell mateix dia va ser quan va començar el final.

Jo estava a l’habitació que era on passava la major part del dia, i vaig sentir que el pare li deia que jo era el seu fill, que era molt mala mare... I la mare, en veu baixa però prou alta perquè jo ho pogués sentir, li va dir que havia tingut un mal dia, que no li podia perdonar ni això, que aquests dies estava de molt mal humor.

De cop es va sentir un fort cop i un petit crit, em vaig espantar però no em vaig moure, no sabia ben bé el que havia passat.

El dia següent la mare tenia un blau ben gros a la cara i estava pitjor que mai.

A partir d’aquell dia els cops es van fer freqüents i jo cada cop em passava més temps a l’habitació, em feia el sord i em feia creure a mi mateix que no sabia el que estava passant.

I en acabar-se els cops sempre sentia al pare dir-li a la mare:

-Perdona’m, Rosa, he tingut un mal dia a la feina- i li feia un petó i una abraçada.

Per això crec que la mare va aguantar tot allò dia rere dia, perquè el pare, quant no estava enfadat, tractava molt bé a la mare: li portava flors, l’abraçava en tot moment... i a la mare li agradava, ella era una mica com jo: sabia tot el que estava passant però no se’n volia adonar perquè se’l estimava i ell també, però d’una altra manera.

Ara m’adono del malament que ho devia passar en aquells moments, de com es devia sentir sola.

El pare continuava cridant a la mare, ella cada dia estava més dèbil i ell cada cop es portava millor amb mi: em feia regals sense motiu, jugava més estona amb mi... suposo que era una manera de treure’s culpa, però jo no me n’adonava.

La mare sempre li donava la raó al pare i feia el que ell li demanava. Sempre que li demanava alguna cosa ho deia amb un si et plau llavors jo no me’n adonava perquè a mi sempre m’havien dit que les coses es demanen si et plau i que si ho demanes bé la gen et fa cas, així que jo ho veia normal.

Un dilluns al matí em va aixecar la mare fent-me un petó a la galta jo li vaig tornar el petó. Em va portar ella a l’escola, però no em va venir a recollir, sinó que va venir el pare, em vagi pensar que es devia haver tornat a oblidar com aquell cop però tampoc estava a casa.

El pare semblava nerviós i espantat, jo no sabia per què.

Li vaig preguntar on estava la mare i em va respondre que era culpa meva, que se n’havia anat per culpa meva, que no m’estimava! Estava plorant, era el primer cop que el veia plorar però jo no entenia per què plorava ni que havia passat del cert.

ALBA

La PAU és el camí

Era un dia trist, un d’aquells dies que, sense saber per què, et sents sense ganes de fer res.

Estirat al llit mirant el sostre de l’habitació on hi havia una taca d’humitat, que sempre m’havia recordat un ocell volant, pensant en res i en tot a la vegada.

Havien passat tantes coses de cop… la meva vida s’havia capgirat en un moment de descuit i ara tot era fosc.

Havia començat la guerra però jo no entenia ben bé per què. Nosaltres érem jueus i què? No havíem fet cap mal a ningú, però ara ens havíem d’amagar.

No tornaria a veure mai més aquell llit en que ara estava estirat, ni aquella taula, ni aquella taca del sostre... no ho veuria, com a mínim, fins que acabés la guerra.

Però quan acabaria? I si no acabava?

Tot seria molt més fàcil si tots visquéssim respectant el que els altres pensen o creuen i creient en nosaltres mateixos tal com som, però no! la gent no para de buscar complicacions...

I si jo pogués algun dia tornar a veure aquell ocell que volava pel sostre. Això, això significaria que tot hauria acabat, que la gent, per algun motiu hauria comprès que cada u és com és, que val més viure i deixar viure i podria tornar a començar la meva vida.

Però ara havíem de marxar.

La pau no s’aconsegueix, sinó que es viu, perquè les sàvies paraules de Ghanci ens haurien d’acompanyar sempre.

“NO HI HA CAMÍ PER A LA PAU, LA PAU ÉS EL CAMí”

Perquè per molt que hi hagi alguna pedra que ens pugui fer ensopegar, intenta mirar més enllà que segur que hi veuràs una flor d’algun color.

ALBA

28 de març 2008

Bulling

Estimat diari,

Avui no ha estat un dels meus millors dies de classe, t’explicaré per què.

Tot comença a les 8 del matí, entro a classe i com m’assec davant de tot. A primera hora , tot ha anat com cada dia, amb boles de paper que volaven pel meu cap. I avui, n’hi ha hagut una que m’ha fet molt de mal, però he callat ja que no vull més problemes dels que tinc. Aquesta hora l’he aguantada bé. La segona hora ha estat una de les meves pitjors classes d’avui ja que m’han fet de tot. Per començar, i com cada dia m’han llençat milers de boles de papers moltes de les quals m’han fet molt de mal, a continuació, m’han llençat de la cadira hi m’han començat a donar coces, mentre que un altre em gravava amb el mòbil, segurament per penjar-ho a Internet; i, per acabar, m’han ficat dins la paperera, no la de reciclatge, sinó que en l’altra, en l’orgànica. Jo he començat a plorar desconsoladament. Va passar l’hora i jo estava molt malament no sabia què fer, vaig pensar a trucar a casa perquè la meva mare em vingués a buscar, però al final vaig pensar que no per a no preocupar-la. A tercera hora no em van fer res, perquè tenien por que els expulsessin ja que les seves mares els castigarien. Va ser la meva millor classe. Després vam anar al pati, jo estava marginat a un racó de l’institut, però com que allà cadascú va a la seva bola, aleshores no em fan res. Quan va passar la mitja hora, vaig tenir de tornar a entrar a la classe, el que per a mi era un infern. Mentrestant anava passant pel passadís, la gent, fins i tot els de cursos més baixos que jo, em feien la traveta, em llençaven “lapos”, jo com que no sabia què fer, seguia cap per baix, camí la meva classe. En arribar a la meva classe, vaig trobar totes les meves cosses llençades pel terra, la meva cadira plena de “lapos”. Jo com que no sabia què fer perquè estava molt nerviós, vaig anar al racó de la classe i vaig començar a plorar, la gent em gravava amb els seus mòbils, mentre plorava. Va entrar la professora i va posar ordre a la classe. En veure que jo estava plorant, em va preguntar què em passava, però jo no deia res per por que em féssin alguna cosa. Va passar la classe, i justament quan sortia la profe per la portes, em van començar a pegar, a llençar lapos, a tirar-me’n boles. Jo de la ràbia que tenia vaig fer un crit i vaig començar a plorar un altre cop. Va entrar la última profe del dia i vam fer un examen, ja que jo era l’empollon de la classe, tothom em volia copiar, jo no em deixava, però ells m’amenaçaven i aleshores jo no tenia altre remei que deixar que em copiessin. Va acabar la classe, i com que era divendres i no tenia classe a la tarda, vaig anar tranquil recollint, ja que tothom havia marxat de la classe. Vaig sortir de la classe i no hi havia ningú, vaig posar pels passadissos i tampoc hi havia ningú, en aquells moments em trobava millor, però justament, en sortir per les portes de l’institut, tots els “matons” de l’institut, estaven allà, esperant-me, jo en veure’ls, no sabia què fer.Van venir tots de cop cap a mi, i em van començar a donar una pallissa, de la qual me’n recordaré tota la vida. Em van deixar tirats pel terra, plorant.

Va passar una hora, i em vaig recuperar una mica, i aleshores, vaig anar cap a casa.En arribar a casa, la mare em va preguntar el que m’havia passat i jo per por que em fessin alguna cosa, no li he dit la veritat, i li he dit que he caigut, no sé si s’ho ha cregut.

Estimat diari, et deixo, i espero que el que et digui demà no sigui tant dolent com el que t’he dit avui.

MARIA


27 de març 2008

L'estruç "ligón"

Hola bon dia. La primera cosa que faré serà presentar-me. Sóc en Pau, un estruç, però no un estruç qualsevol, sinó que l’estruç rei en lligar. Només obrint les meves plomes del darrere, atrec les femelles estruç. A part de les meves boniques, precioses, plomes, també tinc altres coses com és el cap. Tinc el cap més desitjat del món estruç, però ja no et parlo del meu bec, un bec llarg i amb una forma tan bonica que no hi ha femella que s’em resisteixi. Si ja us heu enamorat de mi tan sols parlant-vos del meu cap i les meves plomes, no et pots imaginar com us posareu quan us digui les meves mesures: 3 metres. Vosaltres pensareu que què faig amb un cos tan gran. Donaré la resposta, la resposta és que l’utilitzo per defensar les meves estimades femelles, i si vosaltres les meves estimades femelles no esteu segures que amb tan sols un cos molt alt jo us pugui protegir, us diré el meu pes: 175 kg ara què, què em dieu, que no us protegiré. Com ja us he dit abans, sóc el rei del lige així que qui vol ser la meva femella la que m’estimaré més que a ningú i la que jo protegiré contra els malvats animals que la vulguin atacar. Aaa això sí, la femella que jo busco no és una femella qualsevol eeeehhh no us feu il·lusions. Jo la femella que busco ha de ser: amb un plomatge bonic, que tingui com a mesures entre 2 i 2.5m d’altura i que pesi entre 100 i 150kg. Si hi ha alguna estruç que estigui interessada en mi i que ella estigui en els mínims perquè a mi m’agradi, que m’ho vingui a dir. Jo sempre estaré en la selva africana, buscant parella. Espero que us hagi agradat i fins a un altra.

MARIA

Aquell dia d'estiu

Sempre me’n recordaré, d’aquell dia d’estiu…

Tot va començar al matí, m’havia llevat a dos quarts d’onze perquè havia quedat amb la meva millor amiga, la Carlota, per anar a la piscina municipal. Però ella va dir que no podia. Em va dir que si ella em podria tenyir el cabell. Li vaig dir que sí però jo no estava molt segura, tenia por que em quedés malament, ja que la Carlota no és una professional del cabell. Al final, quan ja m’ho va fer, no va quedar tan malament. Estàvem les dues tenyides de ros. Ens vam anar a menjar a les nostres cases, i quan vam acabar vam sortir un altra cop, i vam pensar d’anar a la caleta. És un lloc meravellós, és una petita platja que només coneixem ella i jo, amb una aigua cristal·lina, amb peixos de tots els colors, hi ha palmeres, és una preciositat de platja. Pel camí ens vam trobar el Roger. És un noi de la nostra classe i totes les noies estan enamorades d’ell. És el típic noi d’anuncis de televisió, ulls blaus, ros, alt i és molt bona persona. Després d’uns 20 minuts vam arribar a la caleta. Quan vam arribar ens feien ganes de ficar-nos a l’aigua, estava molt transparent i no hi havia onades. Però ni la Carlota ni jo ens vam portar els banyadors. Vam anar a buscar corrents els banyadors a casa. I ens vam trobar la Rosa, que és una noia de qui et canses al segon, sempre esta dient el mateix, que si ha fet un anunci, que el seu pare i la seva mare treballen en una empresa de molts diners, que té 3 cases... Avorreix molt aquesta noia. Vam arribar a casa, després de posar-nos els banyadors i posar la crema i la tovallola a la motxilla ens vam anar un altre cop. Quant baixàvem per anar a la caleta vam veure el David, un noi molt simpàtic de la nostra classe. S’estava fent petons amb una noia que no anava a la nostra classe. Després d’uns minuts, quan vam arribar a la caleta, el primer que vam fer es deixar les motxilles al terra i la roba, i després ficar-nos dins l’aigua. Ens vam quedar a l’aigua, dos quarts d’hora. Després vam sortir de l’aigua ràpidament perquè vam veure una medusa, i ens vam quedar prenent el sol. Ella i jo ens ho estàvem passant molt bé. Vam jugar amb la pilota, a cartes, amb les raquetes, vam estar parlant... Ens vam anar a dos quarts de sis, perquè em havíem de fer les fotografies del DNI. Ella em va acompanyar. Vaig sortir amb tota la boca oberta a la fotografia, per culpa de la Carlota, m’estava fent riure! Quan vam sortir de la botiga de fotografies vam anar a la piscina municipal, ens vam ficar a l’aigua i vam jugar una bona estona. El socorrista era molt guapo i simpàtic. Quan vam sortir de la piscina vam anar als lavabos, que tenien dutxes i ens vam dutxar, vam posar l’aigua molt calenta i tot el mirall del lavabo es va quedar borrós de tant vapor. Vam fer molts dibuixos al mirall. La dona de la neteja ens va cridar per dibuixar al mirall i deixar tot el terra amb aigua. Ens ho vam passar súper bé. Quan ja era l’hora d’anar a casa vam marxar. La Carlota en va dir que si voldria que em quedes a sopar i a dormir, perquè els seus pares i la seva germana gran s’anaven a sopar fora. Li vaig dir que si molt ràpidament, sense preguntar als meus pares. Però igualment els meus pares em van dir que si. Ells coneixien a la Carlota i als seus pares des de que jo tenia 2 anys, ella i jo erem com germanes. Vam calenta el menjar al microones, de tanta estona que vam deixar el menjar es va cremar...semblava pols negra. No teníem res mes de menjar, només crispetes. Vam calenta la bossa de crispetes tres minuts i les vam menjar totes entre les dues. No era un bon sopar, però no hi havia res més a la cuina. Desprès de sopar ens van trocar els pares de la Carlota dient que es quedaven a dormir a un hotel de Barcelona perquè uns amics els havien invitat per assumptes de treball. La Carlota i jo ens vam quedar fins les tres de la matinada veien pelis del vídeo club. Fins que teníem son i ens vam anar a dormir a l’habitació de la Carlota, que te una llitera. Però no vam dormir molt perquè ens vam quedar parlant. Ens ho vam passar d’allò més bé aquell dia d’estiu. Ara encara queda tot un trimestre per a que sigui estiu, però de tant en tant vaig anant a la caleta amb la Carlota, i recordem aquell dia i altres que vam passar en aquet lloc tant meravellós.

RAQUEL

"Miss lago azul"

EL CIGNE

Sóc una cinge blanca de coll llarg i l'últim any m'han coronat "mis lago azul" per la meva bellesa. Vaig ser ou de família noble i sóc hereva del marquesat del bassal de plata.

Sempre he buscat una ànima bessona perquè em sento sola i m'agradaria anar acompanyada als espectacles dels peixos pallassos. Si estàs interesat hauràs de complir certs requisits.
Has de ser un cinge de coll llarg a poder ser de bona família. És imprescindible que siguis un mascle net i que no deixis les plomes pels racons. Si pot ser m'agradaria que fossis vegetarià i només mengessis algues.

Si voleu contactar amb mi truqueu al 671454681 o al 936712451, estaré molt contenta de conèixeu-vos.

Atentament,
Miss lago azul

CECÍLIA

Mmmmm...estimades dames!

Mmm…la veritat és que no estic gaire convençut de fer això que vaig a fer, és a dir, escriure aquesta carta. Si no fos pel meu amic Gulle. Bé, el cas és que em va recomanar que ho fes, perquè ell ja va escriure una carta l’any passat i la cosa li va anar força bé.

Mita’l ara que feliç que se’l veu amb la seva xicota!, però, clar, tot s’ha de dir, jo no he tingut mai gaire sort amb les dones.

Suposo que s’ha de començar per una descripció meva.

Jo sóc un pingüí normal, no sóc tan maco i atractiu com el meu amic Guller

però això sí, no sóc pas lleig.

Sóc romàntic i m’agrada molt anar a pescar peixos, però no suporto les orques, i és clar que no les suporto! Quin pingüí amb una mica de seny li poden agradar les orques?

Això sí, noies, mai estareu tristes al meu costat perquè sóc un pingüí molt rialler i bromista i també m’agraden les noies així.

Quan arribi l’època de cria seré un pare molt responsable ja que em cuidaré molt bé de l’ou,i estaré disposat a passar els 62-64 díes d’incovació que calen mentre que vosaltres, com unes bones mares, estaríeu al mar.

Quan naixés el nostre fill també estaria disposat a donar-li de menjar i a fer torns per vigilar-lo.

Doncs sí, noies, ja sé que no he fet una gran carta romàntica ni la millor carta per enamorar una pingüina, però és que això d’escriure no se’m dóna gaire bé. Com ja us ho he dit abans: sóc romàntic i no podeu arribar a imaginar de com ho sóc, però…

Oh! estimades dames, si jo us tingués davant i fosiu meves no compendríeu el gran amor que us transmetria aquest jove cor.

Freturosament,

Bru

DANIELA

La PAU

En aquest món la guerra sembla una diversió perquè cada dia quan arribo a casa veig nens de la meva edat o més petits morts per culpa d’una guerra que commocionat destruït en el seu país, però aquests països mai pensen en la gent només pensen en guanyar i construir bombes més fortes. Perquè quan nosaltres parlem de la pau mai es compleix però, en canvi, si parlem de la guerra tothom vol fer-la. Aquesta guerra comença amb baralles entre amics i així es van creen les guerres.

La pau si tots junts col·laborem un mica quan escoltem aquesta paraula tan bonica que és PAU, sentirem que estem lliures de guerra.

Per acabar, si tots ajuntéssim les mans i cridéssim al cel PAU seria que hem creat un país lliure i net.

ROBERTO

26 de març 2008

Amor, amor a primera vista

Amor,

Sóc una cigne. Estic buscant un cigne masculí com a parella. Sóc de color blanc amb algunes parts blaves com el cel.

El que més m’agrada és sortir a volar una estona cada dia amb una amiga oreneta que també busca parella!!

Visc en el lloc més bonic del món, la meva casa és un llac, al costat d’un volcà enorme i molt conegut: el Teide ( a les Canàries ).

L'au amorosa que busco m’agradaria que fos honrada, simpàtica i alegre.

M’agradaria tenir descendència i viure en el llac més gran del món!!

En el moment de la nostra trobada, m’agradaria que estiguéssim volant i ens donéssim un cop sense voler i ens enamoréssim!

Uix, espero trobar el cigne ideal!

Adéu,

Una cigne solitària

EVA

Rossinyol, rossinyolet del meu cor

Busco rossinyol,

Estic buscant un bon rossinyol. Estic sola, sense ningú i necessito que algú estigui al meu costat, pels moments tristos i pels moments alegres.
Sóc una rossinyol divertida, simpàtica, amable, bona ocelleta amb tothom, amb molts amics i, si fos necessar, podria arribar a canviar.
Si pot ser, necessitaria algú que fos un bon ocell, simpàtic, divertit, honest, esportista, treballador, responsable, que em faci riure, que es porti bé amb els meus amics i amigues, alegre, solidari, atrevit, sincer, que em protegeixi,etc.
Necessito companyia, estic sola i trista. Si tu vens al meu costat a estimar-me, em canviaràs la vida. De tenir una vida sense sentit, tindré una vida interessant i plena d'amor. Si us plau, vine a fer-me viure la vida i a canvi t' entregaré el meu cor.
Becadetes emplomissades,
Una rossinyol expectant.

Laura

25 de març 2008

La història de dues vitamines

Aquesta és la història d’en Pluf i en Plaf, dos vitamines que pertanyien a la unitat P (motiu dels seus noms) número 2.345.699, de la secció de fruites i verdures per a nens. Els nostres petits protagonistes acabaven d’entrar a la mateixa unitat i tot era nou. Un altaveu anunciava les unitats que es necessitaven sense parar.

- Pensava que mai arribaria aquest dia, oi?- va comentar en Pluf el primer dia de feina.

- Ja ho pots ben dir! Tres dies d’escola, tres d’institut, tres d’universitat... i per fi! – respongué en Plaf.

En arribar a la Gran Sala, es van adonar que l’altaveu estava uns minuts sense enunciar.

- No m’estranya.- va comentar-li en Plaf al seu company –ara cada cop més els nens no mengen ni fruita ni verdura.

- Ah si? No ho sabia. Això vol dir que molts nens tenen obesitat no? I que cada cop fan menys exercici oi?

- Exacte, justa a la fusta. L’altre dia vaig sentir que un 30% dels nens no han vist un tomàquet. Fort, oi? A més, molts no saben que això de menjar tantes porqueries i ser obesos el pot fer tenir problemes cardíacs. És un desastre que hem d’intentar arreglar.

El dia següent l’altaveu va arribar a estar unes quantes hores sense sonar. El cap de regiment estava desesperat.

- Quin desastre! És el primer cop en tota la història que això passa!

Els dos amics s’ho miraven seriosament. No era cap broma.

L’endemà l’altaveu va tornar a sonar, estrident, bombardejant ordres. La unitat dels dos amics va sonar i aquests es van embarcar en la missió més gran que cap vitamina hagi realitzat mai.

Poc temps després, gràcies al missatge difós entre les vitamines Pluf i Plaf i els seus descendents, dient als nens la importància d’una vida sana i saludable, la situació va canviar cap a bé i es van tenir que instal·lar varis altaveus més, ja que no donaven l’abast.

ADRIÀ

EL PAÍS DE KEVEK

Kevek, un país estrany, molt estrany. Permeteu que em presenti, em dic Dwan Draep, sóc un nan i us explicaré la situació del meu país, que com ja us he dit, es diu Kevek. És un país molt rarament visitat i on viu gent estranya (estranya per a qui no coneix o no és d’aquest país).

El sud del país es molt pantanós. Allà es on hi viuen una colla de fantasmes, trolls i espectres d’allò més esbojarrats que es dediquen a espantar els humans.

Al nord hi ha les muntanyes més altes que s’hagin pogut veure mai. Les més baixes fan 1.000 metres, i les més altes arriben als 15.000. Allà dalt, als 15.000 metres, només hi viuen els espectres de la neu i els monstres de glaç, uns monstres fets tots de gel i que arriben als 6 metres i 95 centímetres com a molt, i que s’alimenten d’humans o animals. A les entranyes de les muntanyes i enmig de tot de túnels hi viu la meva raça, els nans.

A l’est i a l’oest hi ha els grans deserts Estugma, on viuen uns animals anomenats com el desert, que són mig humans mig fantasmes.

Al centre del país hi ha la gran capital, una ciutat on viuen una barreja de tots els éssers del país. Els grans dracs posen ordre enmig d’aquell merder de races.

Aquesta és la història d’un monstre de glaç que només feia 4 metres i 50 centímetres i la seva raça el va desterrar de les muntanyes per la seva baixa alçada i el van enviar al país dels humans.

Quan les races ens en vam assabentar, excepte els espectres i els fantasmes, tots ens vam posar a buscar a la desesperada el monstre de glaç, perquè s’hi feia una matança d’humans, tots els països ens declararien la guerra i això era el pitjor que ens podia passar.

ADRIÀ

Roc, el cogombre

25 de setembre del 2007


Tinc la necessitat d’escriure aquest diari ja que segurament poden ser els meus últims dies. Però abans em presentaré; sóc en Roc, o així em diu e meu gran amic de naixement Max. Ni ell ni jo tenim pares, així que ens hem batejat mútuament. Però deixem de banda les presentacions i anem al tema principal. La nostre espècie està destinada a servir d’aliment a la Gran Raça. Aquests últims són una mena de monstres gegantins que quan estem en plena maduresa ens agafen i, després de trossejar-nos, ens posen en llocs molt blancs i petits amb altres espècies, on ens tiren un raig que ens crema el cos i unes petites pedres abrusadores. Us preguntareu com sé tot això; doncs molt senzill; perquè ahir, davant dels meus ulls, en Max va patir tota aquesta tortura. Aquests últims dies, estàvem en un lloc molt fosc on no hi corria l’aire, on tot semblava mort .Van agafar en Max de l‘armari (era el nom que utilitzaven els de la Gran Raça per denominar l’habitació fosca i tètrica) i se’l van endur, deixant-se la porta oberta. Així va ser com vaig veure la matança del meu amic. Encara sento els seus crits. Com quasi cada nit, avui també faran una amanida.

Us saluda amb tot l’orgull, el cogombre Roc.


ADRIÀ

30 minuts: La violència de gènere

Hola, bona nit !

Avui tractarem des de ben a prop la violència de gènere.

En aquest reportatge seguirem una família de Barcelona, afectada per aquest fet.

Per saber del cert què és el que passa demanarem, al seu fill de 15 anys, el que escolta a casa seva, a les nits o als capvespres.

Per això hem anat casa seva.

A la tarda quan hem arribat només hi havia la mare i el protagonista de la nostra història d’avui.

Bona tarda, em dic Biel i m’he ofert voluntari per explicar tot el que veig a casa meva i poder així mirar de trobar una solució al gran problema que vivim.

Cada dia, quan arriba el pare, el primer que diu a ma mare és:

- Encara no tens fet el sopar?

I crida molt fort, molt enfadat. Això és l’únic que li diu, en comptes de dir-li senzillament : - Hola, com estàs...- per exemple.

També, quan me’n vaig a dormir, tota l’estona els sento cridar, insultar-se fins arribar al punt, a vegades, de pegar-se.

La mare intenta fugir d’aquest dolor, i d’aquesta por insuportable, tancant-se a la cuina la major part del temps en que hi ha el meu pare a casa.

Més d’un cop quan els he vist o sentit discutint-se, sempre pregunto què és el que passa i sempre em responen dissimulant :- Res fill, només parlem.

El pare normalment arriba a casa molt tard, després d’anar a prendre unes copes amb els amics. Sempre arriba de mal humor, molt enfadat i qui s’ho ha d’empassar és la mare escoltant tots els insults.

No m’agrada haver de sentir tot això dels pares, sempre havia volgut ser una família normal. Però ajudaré la mare amb el que faci falta i afrontaré aquesta por. Estaré al seu costat amb el més mínim problema ,perquè no m’agrada escoltar els plors de la mare, provocats per l’angoixa, la tristesa i la desesperació.

És molt dur passar per això .

Tenia entès que la teva parella t’ha de respectar, que en teoria qui t’estima no t’ha de fer patir, però ja veig que això no és sempre així , que molta gent està patint pel mateix dolor que la meva mare.

El pitjor de tot és que aquest home que ara t’escridassa, és el mateix home amb qui et vas casar, a qui estimaves, que t’estimava, i ara , l’únic que vol és enfadar-se amb la mare, estar de mal humor, cridar com un energumen i quan passa el mal moment...sempre demana perdó. Això sí, després d’haver fet el mal, demana disculpes a la mare, però amb això no n’hi ha prou, s’ha de saber controlar, no pot anar tractant a la gent com un drap brut.

Si jo fos la mare ja l’hauria deixat, no es pot viure així, envoltada de bufetades i crits de ràbia, per molt que m’estimés el meu marit, fugiria, tornaria a començar de nou, refaria la meva vida. No deixaria que un home així enfonsés i destrossés la meva vida.

Espero que la meva mare se n’adoni aviat del que li passa i del que l’envolta perquè és horrorós. Segur que un dia o un altre se n’anirà del seu costat, perquè, i això em fa mal dir-ho, pensar-ho, el meu pare és una mala persona. No respecta les dones, ni a ningú, ni tan sols a ell mateix. Potser està malalt, no ho sé...

I això és tot per avui, esperem que aquest reportatge hagi servit per il·lustrar un dels molts casos de la violència de gènere que passen en el nostre país. I la setmana que bé us esperem amb un nou reportatge sobre l’anorèxia, un altre problema i tristament actual.

Laia

Construïm la PAU

Molta gent diu:”Fem la pau,amb la guerra no s’arriba a enlloc”. Però la majoria de les persones que pronuncien aquestes paraules no les compleixen. No s’adonen que la guerra és un continu, no només les armes, les bombes i les morts de persones innocents. Comencem per nosaltres, deixem les baralles diàries a un costat. Siguem els primers a construir la pau. A poc a poc, cada vegada més gent s’anirà sumant per construir la pau. Així, arribarà un punt on la guerra ja no serà una paraula, on la frase “Fem la pau i no la guerra” es deixarà de pronunciar, simplement pel fet que la guerra desapareixerà.

Deixem les armes, les petites i grans baralles, els crits i els malsde cap, comencem a construir un món millor, on tothom s’estimi i on no hi hagi armes. Comencem a fer un món ple de pau, perquè estic segura que tothom viuria molt millor.

SANDRA

Milan

24 de setembre de 2007

Em presento.

Em dic Milan, sóc blanca, quadrada i amb el nom escrit a la panxa. Milan és un nom molt vulgar, gairebé totes les meves amigues i les de la meva espècie es diuen Milan. També tinc algunes amigues estrangeres que es diuen Stadler, però són d’un altre país i parlen una mena d’anglès estrany. De Cariola i d’Alpino també en conec alguna, però aquestes sí que parlen el meu idioma. Trobo molt divertides les gomes que tenen dibuixos de colors a la panxa o a l’esquena. M’encanta! Jo volia tenir-ne però m’han fet blanca amb el (meu) nom negre escrit a la panxa.

Jo sóc la més típica i la més vulgar entre les meves companyes. Totes tenen diferents formes i colors: alguna és rosa i rodona, l’altra és triangular i de color verd... N’hi ha de molts tipus.

Avui he sortit d’una caixa de cartró i m’han ficat en una safata de plàstic blava amb algunes de les meves amigues. Ens han separat per nom, per color i per forma. He conegut un amic que es diu bolígraf-Pilot, és de color blau, de plàstic i molt allargat i prim. Ja n’havia vist abans de Pilots, però mai havia tingut temps de parlar amb uns d’ells. M’ha dit que estem en una botiga i es tracta que els humans que entrin a buscar estris d’escriptori, en triïn un de nosaltres i se’ns emportin a casa seva per fer-nos servir.

He al·lucinat, no sabia res d’això!

25 de setembre de 2007

Avui m’ha agafat una nena petita i m’ha portat a casa seva. M’ha ficat en una mena de caixa de roba on hi havia molts bolígrafs i llapis. Al cap d’una estona, m’ha tret de la caixa i m’ha fregat sobre un paper on hi havia una ratlla de llapis. No m’he fet mal. Només em feia pessigolles. Això ho feia constantment, sobre diferents papers i diferents ratlles.

Em portava cada dia a la caixa que anomenava estoig, a una mena d’edifici anomentat escola, i era allà on em feia servir més. Hi havia molts més nens amb amigues meves a la mà fregant en el paper, o llapis escrivint sobre d’ell. A poc a poc anava notant que m’anava gastant més i més. Que se m’anava esborrant el nom de la panxa i que m’anava embrutant de color gris. A les meves amigues els passava el mateix. Ho trobava estrany ,però mica en mica ho vaig anar entenent. Em cansava que cada dia em portessin amunt i avall i que m’anessin esborrant el nom i gastant les cames i els braços. Però era divertit, perquè cada dia esborrava diferents colors i papers i així cada dia tenia un color diferent a la pell.

Vaig durar alguns anys, perquè era molt grossa i la nena em tenia estima, però a mida que la nena es va anar fent gran, cada cop m’anava abandonant més. Llavors va arribar a una altra escola, anomenada institut, que només feia servir els Pilots i els bolígrafs. Em va substituir pel Típex, què és el que esborra el bolígraf.

Jo encara estava mig sencera i em vaig quedar en el seu escriptori. Alguna vegada m’agafava i em feia servir per esborrar alguna cosa però ja em tenia molt abandonada. Al final, quan estava molt trista perquè trobava a faltar la nena i les esborrades, els pilots i que em posessin a l’estoig, la nena, em va agafar i em va donar a la seva germana petita, llavors em vaig alegrar perquè ella sí que em faria esborrar tot el que trobava a faltar i em faria ser feliç tot el que em quedava de vida.

Milan


Laia

Cartes a Laura

21 de març del 2008

Estimada Laura,

Estic contentíssima! Sé que no vas poder venir al casament, des d’allà a Itàlia i va ser una pena perquè la cosa va anar la mar de bé. La festa va sortir a la perfecció i tothom se’n va anar content. I en Pere, igual. No para de rebre felicitacions i la nostra relació està millorant considerablement. Ara ens estem plantejant tenir un fill. Oi que és fantàstic? T’escriuré tant com pugui.

Molts petons,

La teva amiga Laia

PD: D’aquí a quatre dies anirem a veure la casa nova. Molta emoció!

28 de març del 2008

Estimadísssima Laura,

La casa nova és un èxit. Dos pisos, tres vàters, una sala d’estar enorme, un jardí maquíssim i dos-cents metres quadrats per a nosaltres sols. Si algun dia véns de viatge aquí tens les portes obertes sempre. Et deixo que he de traslladar tots els mobles dins la casa.

Molts petons,

La teva gran amiga Laia

10 d’Abril del 2008

Estimada Laura,

Ja estem instal·lats i tornats a instal·lar. És molt tranquil·la aquí, la vida. Tenim molt temps per a nosaltres dos. No tenim conflictes i ens portem molt bé. La relació nostra continua augmentant positivament. No entenc com hi pot haver violència en aquestes circumstàncies. Si tothom fos així no passaria res. Estic veient-me amb la Cori i les seves amigues i com no (tractan-se d’ella) amb els seus amics, molts dels quals anaven amb tu i jo a la universitat. Em diverteixo molt amb ells. En Pere també s’hi afegeix. Les tardes s’omplen de felicitat amb aquestes trobades. Espero que tu també t’ho passis bé amb els teus amics d’aquí. Desitjo que ens veiem tan aviat com pugui ser.

Una gran abraçada a més dels petons.

La teva amiga Laia

15 de maig del 2008

Estimada Laura,

Aquest últim llarg mes no t’he escrit perquè hi ha hagut el nostre primer conflicte. I ha estat la ximpleria més gran del món. Tot va començar una setmana després de l’última carta. En Pere va deixar de venir a les nostres sortides amb la Cori fins que no va venir gens. Llavors un dia, en arribar a casa d’una d’aquestes sortides, que s’havien fet molt freqüents al llarg de la setmana, em va venir en Pere molt enfadat.

- No vull que surtis més amb aquesta gent!

El seu rostre desprenia gelosia, una gelosia que semblava poder palpar-se en l’ambient. Vaig tenir por. Semblava que arribaria a pegar-me.

- M’has sentit bé?

Vaig assentir però no n’estava del tot convençuda. Encara ara, quan escric això, els dubtes se’m mengen per dins. He fet bé d’acceptar aquestes condicions? Hem m’hauria rebelar i negar-m’hi? No tinc dret a ser lliure? I si em pega? Ara el que més por em fa és el dany físic que pugi patir. Des de llavors, ara fa tres setmanes, només m’ha deixat anar un cop, però ja m’ha dit que no hi tornaré, que pobra de mi...

Petons i abraçades,

La teva millor amiga Laia

20 de juny del 2008

Estimadíssima Laura,

No t’he escrit perquè no em veia amb cor de fer-ho. L’ambient a la casa perfecta s’ha convertit en un ambient hostil. Quan hi surto per anar a comprar em trec un pes mortal de sobre i sempre em resisteixo a entrar-hi, sense saber què m’hi espera. Continuo sortint molt de tant en tant amb la Cori i els seus amics, però només si no em veu en Pere o si està fora. Acabo de la feina abans que ell i a vegades (poques vegades) em puc escapar. No desitjo aquesta relació i o millora o el deixo. Li he comentat i l’enfado que li va agafar i aquella mateixa mirada hostil ho van dir tot: “No t’ho permetré. Això no”.

La teva esporuguida amiga.

6 de juliol del 2008

Estimda Laura,

No saps l’important que ets per a mi. Escrivint aquestes cartes em desfogo. Sé que t’ho puc explicar tot amb tranquil·litat i això em tranquil·litza. Ja porto dos mesos amb aquesta privació i no aguanto més. Vull sortir i fer el que vulgui, però m’estimo massa en Pere. Estic entre l’espasa i la paret. Però no permetré que em martiritzi. Això s’està tornant un turment psicològic.

Petons

La teva amiga Laia

PD: Aquest cap de setmana marxa per feina i penso quedar tant si com no.

19 de juliol del 2008

Estimadíssima Laura,

Les coses han anat massa lluny. Per desgràcia meva havia sobrevalorat en Pere. Em va dir que m’havia vist tres cops parlant amb la Cori i els seus companys i que no m’ho permetria. Vaig contestar-li que jo era lliure i que ell no em diria amb qui anar i amb qui no anar. La conversa va passar a discussió. Una discussió que va anar pujant de to, fins que tot d’un plegat va caure una santíssima bufetada. Encara noto la cremor a la galta. El seu rostre desprenia una barreja entre odi, gelosia i culpabilitat. Li vaig començar a cridar, trencant un silenci esfereïdor, que m’havia equivocat de marit i que no valia per a res. La culpabilitat va desaparèixer de la seva cara i em va tornar a pegar. Però al mateix moment en què desprenia la seva mà de la meva cara cremant, va dir que el perdonés, que no era ell i infinitat de ximpleries. La meva resposta va ser :

- Marxo i no torno. Ha arribat massa lluny la cosa.

Va parar en sec i em va dir que no em deixaria marxar, que em seguiria i que això no ho permetria. Però ja he pres una decisió. Tu què faries, Laura? Què he de fer? Em sento sola. Ajuda’m. Temo el pitjor.

Petons i abraçades,

La teva gran amiga Laia

24 de juliol del 2008

Estimada Laura,

S’ha acabat tot. Ja està. Ell ha marxat. T’ho explicaré millor. Anit vaig decidir que era el moment. Ell encara no havia tornat del cap de setmana. Tenia la maleta feta. Vaig agafar i vaig marxar. En travessar el carrer vaig veure un cotxe que accelerava. Era ell. I venia directe a mi. Em vaig quedar quieta, esperant la mort quan va frenar just a tocar dels meus peus i vaig caure endarrere. I quan vaig mirar-lo, preguntant-me per què no m’havia matat, ho vaig veure. No oblidaré mai aquella cara. El seu rostre reflectia por, sorpresa, desesperació, lamentació, penediment i alleujament. Por d’ell mateix en pensar en el monstre en què s’havia convertit. Sorpresa, d’haver tingut aquella conducta tan estranya. Desesperació en adonar-se del que havia fet i que no podia remediar. Lamentació per no haver reaccionat abans. Penediment per tot el que havia fet, aquelles barbaritats i la que havia estat apunt de fer. I gratitud, en veure’m viva i no morta. Alleujament per no haver-me matat ell. Un gran alleujament. Aquella mirada era la del home amb què m’havia casat. Tornava a ser el mateix. No s’havia transformat. Em va envair una sensació indescriptible que em va fer tremolar. En Pere va agafar el cotxe, va donar mitja volta i es va perdre en la foscor.

Molts petons i abraçades

La teva gran amiga i viva Laia

ADRIÀ

Canari busca canària

Em dic Pico i sóc un canari orgullós, de plomes brillants, roges com el foc incandescent, amb totes les tonalitats, des dels grocs profunds fins als vermells més intensos. Tinc un bec fi i afilat com una navalla, ulls foscos i penetrants i unes potes pelades com un camp sec i aspre. Sóc un animal solitari, però no veig tan lluny com abans el dia en que m’enamori d’una femella, sinó que més aviat ho veig com un moment proper. Ella hauria de ser esvelta, una ombra sense fi en la foscor d’una daurada vesprada, hauria de tenir una oïda fina, per sentir les notes de la meva refilada, delicada música que impregnarà l’aire amb una flaire d’una amarga dolçor. Viatjaré amb ella als confins de la terra més bonics, on mai hagi estat, sols, ella i jo. Construirem el niu més bonic que es pugui imaginar, i on els nostres fills creixeran com els millors canaris que un hagi pogut imaginar.

Això desitjaria jo.

Un canari solitari de 2n

Pensaments interiors

En Luck era un noi silenciós, pensatiu. Tot el dia rumiava en altres coses, coses impossibles, irrealitzables. També somniava amb el seu futur... Per això els professors i alumnes se’n en reien. “Somia truites” o “que, com s’està a Mart?” eren unes de les frases preferides dels companys i del professorat. Però això en Luck no li importava. Ell estava bé amb els seus pensaments, i de gran volia ser escriptor, per escriure tots els seus somnis. A més, sempre que pensava s’ho relatava a ell mateix com s’hi estigués escrit en un llibre. Hi n’estava orgullós.

Però els pensaments interiors preferits d’en Luck eren els que parlaven sobre la situació actual del medi ambient. Hauríeu de saber que el nostre protagonista era una persona molt crítica amb aquests temes tan delicats als que últimament estem sotmesos i dels quals tan difícil es despendre’s. Us n’explicaré un:

“ Últimament el medi ambient no està gens bé. Amb la gent que governa, no hi ha qui hi visqui, en aquest planeta. El món es un llibre gegant on cada frase està plena de faltes d’ortografia i barbarismes. El malgastar aigua, la contaminació atmosfèrica i lumínica, el desglaç dels pols... N’estic fins al capdamunt que la gent no doni importància aquests temes. Cada vegada empitjorem més. Estats Units que no vol firmar el protocol de Kioto i per tant contamina molt més, els pols s’estan desfent tres vegades més ràpid del que s’esperava... Ara s’haurà de regar els jardins amb aigua no potable, vigilar a l’hora de regar gespa... És tot una merda. Així no podem anar, un no pot viure en aquestes condicions. Els presidents no haurien de tenir el dret d' escollir si firmen un protocol o no, es firma i ja està. Igual passa amb les guerres. No s’arriba enlloc amb elles, i molts cops són per afany de poder o per motius imbècils, però hi mor molta gent i el malgastar les coses necessàries es immens.

Jo seria capaç de donar moltes solucions, i encara que les tatxessin d’imaginatives serien millor que les que són capaces de decidir ells mateixos.

Molts cops em pregunto: què passaria si tinguéssim un cop, només un cop, un president apte? O millor; que tots els països tinguessin un president apte? Moltes d’aquestes preguntes em faig però es difícil que succeeixi, per això m’ho imagino. Per això estic sempre distret. Per això em diuen que somio impossibles. Perquè milloro el món dins dels meus pensaments. I crec que això es bo perquè ho penso escriure i vull que el món se n’adoni.”

Tot això és el que vaig aconseguir recopilar en una entrevista que li vaig fer. Va dedicar la seva vida a millorar el món, a lluitar contra els països que no seguissin les normes ambientals... Va moure grans masses de gent al seu favor, però es va crear molts enemics. Sempre va rebutjar la protecció dels estats, fins que el van matar al portal de casa seva, amb dos trets a l'esquena.

Adrià

Una nova vida

Ens havíem mudat de casa feia un temps perquè la mare havia trobat una nova feina als afores de la ciutat. Això, com a mínim, era el que ella deia, però tan jo com en Tom, el meu germà petit, sabíem del cert la raó d’aquell canvi. Feia uns anys que havia mort el pare i les coses no anaven bé a l’antiga casa. La mare es desanimava molt fàcilment. De vegades es posava a plorar i se n’anava dissimuladament a la seva habitació perquè no la veiéssim. Suposo que tot li recordava massa a ell. Jo de vegades em sentia malament, em sentia estrany, no era només pel pare sinó per tot, perquè veia la mare patir, perquè jo no podia fer-hi res... i en Tom... ell era molt petit i no sé si ben bé entenia del tot la situació però alguna vegada m’havia comentat alguna cosa del pare.

Entre nosaltres tres no hi havia molta comunicació, cadascú vivia la seva vida i feia veure que estava bé.

Jo ara entenia el significat de la frase tenir un nus a l’estómac, l’havia sentit molts cops però mai l’havia entès.

Per això un dia va venir la mare i ens va dir que havia trobat un nou treball i que marxàvem de casa, una excusa per començar una nova vida i oblidar el passat. Era un canvi molt brusc per a nosaltres, canviar d’amics, d’escola... però no vam dir res, vam començar la mudança. Llavors quan estava recollint les coses del traster vaig trobar un sobre molt vell, em va sobtar veure que estava enviada des del mateix poble on aniríem a viure. El vaig obrir amb compte de no fer-lo malbé i vaig treure’n tres fulls escrits. El primer que vaig mirar va ser la firma, a l’última pàgina, era d’ algú que jo no coneixia, però vaig començar a llegir. Pel que vaig llegir vaig suposar que era d’un amic molt especial. Li deia que anés a viure amb ell, que jo i en Tom ho entendríem.

Però no li podia comentar res a la mare d’aquella carta. Em diria que no hauria de mirar les seves coses i a més tampoc sabia com dir-li. Vaig fer com si res encara que en el fons estava

tota l’estona pensant que podria significar tot allò. Que de cop la mare volgués canviar de vida. No entenia res però a la vegada ho entenia tot.

Vam acabar d’empaquetar-ho tot i vam deixar aquella casa on jo sempre havia viscut. Vam marxar amb el tren observant tot el camí d’anada a una nova vida.

La casa era gran, no sabria dir si més o menys que l’antiga.

Pocs dies després d’instal·lar-nos la mare ens va presentar un home, en Jan, i ens va explicar que era un vell amic. Venia alguns dies a dinar o a sopar. La mare algun cop m’havia preguntat si em queia bé jo li responia que si perquè ja sabia perquè ho preguntava.

Mica en mica en Joan va anant-se introduint en la nostra vida. A mi no m’importava entenia a la mare i se la veia més feliç, però llavors tot seria més diferent. Havíem canviat de casa, d’amics, d’escola i ara això.

Però els canvis sempre porten coses bones i coses dolentes.

Jo faria el possible per fer nous amics i viure la meva vida tal com era i amb els altres canvis que es presentarien.

Alba

21 de març 2008

Tolerància ZERO!

Hola,

Em dic Elisenda, i us vull explicar el que per a mi va començar essent un conte de fades.

Em vaig enamorar d’un noi que anava al meu curs, 2n de batxillerat, i ell també es va enamorar de mi.

Vàrem anar a la mateixa universitat i tot el dia estàvem els dos junts, un pendent de l’altre, si un no es trobava bé l’altre tampoc: érem com dos germans bessons.

Ens estimàvem tant! Era tot tan perfecte que fins i tot vàrem anar a viure junts en un piset de la Gran Via a Barcelona.Era tot tan maco , ja et dic, com un conte de fades que creus que no es pot fer realitat: com un somni en què tothom hi desitja estar.

Però, no va ésser el conte de fades desitjat.

Al cap d’estar vuit anys junts les coses van canviar, el meu nuvi arribava cada dia a la una de la nit begut i feia pudor a tabac, vaig estar aguantant aquesta situació durant un any fins que li ho vaig dir.

Aquell dia vaig rebre la primera bufetada. Em va demanar perdó, em deia que estava borratxo, que ell no ho volia fer.

I el vaig perdonar pensant que no ho tornaria a fer, però estava molt equivocada.

Les bufetades van passar a ser cops de puny, però ell es disculpava, em deia que no ho feia volent i jo el perdonava perquè me l’estimava tant que era incapaç de deixar-lo i oblidar-lo, no podia.

Però, un dia va arribar a casa i em va començar a atonyinar com si fos un objecte al qual no li fes mal res, com si no tingués cor. De la pallissa que em va clavar no podia ni respirar.

Després d’estomacar-me durant deu minuts va agafar i se’n va anar.

Amb les poques forces que em quedaven vaig trucar a l’ambulància i em van portar a l’hospital.

El vaig denunciar, i al cap de cinc dies va haver el judici que determinaria el que s’havia de fer.

El van condemnar a un mes de presó, un miserable mes de presó, en el qual vaig aprofitar per canviar-me de casa i fugir ben lluny.

Vaig intentar lluitar perquè estigués el temps que necessitava a la presó, però no em van fer cas, deien que amb un mes ja n’hi hauria prou.

Al cap d’un mes, va sortir de la presó

Va averiguar on vivia, i un dia tornant de casa d’un amic, me’l vaig trobar al portal i em va clavar cinquanta-nou ganivetades.

Com que en un mes en tenia prou, no? Qui és la que ha acabat malparada en aquesta història?

L’estimava tant que era incapaç d’adonar-me del que m’estava fent.

Recorda que els contes de fades no sempre són el que al principi semblen.

XÈNIA