"Nota poètica"

29 d’abril 2008

Ni cel ni espai, ELS EMMASCARATS

Els emmascarats, un enigmàtic grup format per tres alumnes i una alumna de 1r d'ESO de l'IES MAREMAR, han saltat al mercat musical amb la cançó Ni cel ni espai.

Amb certs ressons galàctics ens arriben les inquietuds que sempre han fet bategar l'univers (l'amor, n'és una d'elles) per materialitzar un projecte nascut a classe de català per tal de treballar el ritme poètic.

S'ha superat a bastament l'objectiu marcat i tant la melodia com la lletra fan presagiar que aquest no serà el seu darrer treball com a grup.

Iniciem en aquest moment la tanda de la crítica musical i literària (no cal dir la del fantàstic muntatge!) per fer-les arribar al misteriós grup.



20 d’abril 2008

El nou

Abans d’ entrar a l’ institut els meus amics més grans em van explicar que era molt més complicat que primària perquè tenies més obligacions, s’havia d’ estudiar molt més i estar pendent de més coses però que alhora tenies moltes més llibertats per tal de distribuir el teu temps, fer les coses a la teva manera i tenir el control de més coses, poder prendre mes decisions .

A part de l’ opinió del companys grans, també sentia rumors o llegendes populars sobre coses que passaven a l’ institut, com que els grans abusaven dels petits o que sempre intentaven marginar algú .

Amb tots aquest comentaris i massa informació, tenia moltes ganes i curiositat per saber com m’adaptaria a aquest nou espai. En realitat, no sé si era mes gran la meva curiositat o el respecte que em provocava aquest canvi. Suposo que era una barreja de les dues coses, tots sabem com ens pot atreure tot allò que no coneixem.



El primer dia de classe, no va ser tan espectacular, després de tot el que havia sentit , potser inconscientment esperava “focs artificials”, i el que vaig trobar va ser que “l’insti” era molt més gran que la meva escola, que tenia un horari bastant diferent al que jo estava acostumat: tenia dues tardes lliures!!!!!... però m’havia de llevar a les set del matí per dutxar-me, esmorzar i arribar a les vuit . I, a part d’ això es respirava un ambient bastant diferent al de l’ escola: tothom anava més “al seu aire” i que havia molta més gent que no en un col·legi, alguns alumnes molt més grans del que jo pensava. No focs artificials ni tan sols una “traca”, els canvis eren com quan sortim a tirar “petards” amb els amics.

No era difícil, però tampoc fàcil : m’ havia d’acostumar al canvi de professors, aquí gairebé sempre hi ha un professor per a cada assignatura. I no només era el canvi de professor, també hi havia canvis d’aules en gairebé totes les classes.


D’altra banda, em feia molta il·lusió relacionar-me amb gent nova, però casualment, gairebé tots el meus companys d’escola van anar a parar a un altre grup, així que el canvi de companys també va ser important.

En definitiva, tot el que jo havia esperat amb tanta curiositat, es va convertir en un petit “caos”: horaris, aules, professors, companys, hàbits, relacions amb els meus excompanys. I això no era una sorpresa, tothom que havia passat per la mateixa situació, m’havia parlat d’aquesta sensació, però d’una forma molt diferent, em parlaven de grans canvis d’una cosa concreta, sempre el que li havia impactat més a cadascú, però la meva sensació era que no hi han grans “problemes”, sinó molts petits canvis que podrien arribar a convertir-se en un gran problema si jo no m’adaptava a cadascun d’ells.


Ara que ja sóc al segon trimestre, em sento més segur i més a gust . Conèixer als companys i professors, acostumar-me a l’horari i continuar amb els meus costums abans de “l’insti”, em fa pensar que tothom que m’havia parlat abans sobre els canvis tenia una mica de raó, però ningú la tenia tota.

Si penso en el primer dia d’ institut ho comparo amb el Judo .

Des de fa molts anys practico Judo i des de fa alguns competeixo, i hi ha opinions per a tothom: alguns pensen que es molt complicat, que hi ha perill. Però hi ha unes normes molt estrictes que s’han de seguir,
ningú no es pot fer realment mal, perquè hi ha molt respecte. D’altres diuen que es molt fàcil però no han trepitjat mai un tatami .
Abans de competir, la gent sempre diu el que haig de fer. Però realment el que pren decisions, s’arrisca i guanya o perd soc jo. I al judo, igual que a l’institut, el principi és complicat, però al final, les coses no són ni tan terribles, ni tant fàcils, simplement són.
Jordi

16 d’abril 2008

La reencarnació del mal


Aquesta nit no somiaré pas, no somiaré perquè és el meu destí.

Em trobo assegut a la cadira de fusta de fa dos segles, davant meu, la taula

que serà testimoni d’una nit fosca. Una espelma al meu costat, és l’única cosa

que em recorda la llum i l’escalfor d’un dia d’estiu. Il·luminat per la flama,

enmig de la penombra, un groguenc papir on jo escric els meus sentiments amb

l’ajuda de la ploma d’un ocell que només coneixia la vida dins els barrots de la

presó dels animals, i utilitzant una part de la sang que gotejava de l’absoluta

obscuritat, creava les lletres que es convertien en paraules, que es convertien en

oracions i finalment, en una història.

Al mateix temps que escric, em vénen a la memòria els dies que passava amb la

meva dona i els meus fills abans que Déu se’ls emportés al cel. En aquest

moment, m‘interromp el soroll de les dotze campanades del rellotge

penjat al mur que evita la llibertat.

Després del succés, sentia la presència estranya d’algú que m’observava, d’algú

que em mirava amb els ulls de còlera clavats al meu clatell, d’algú que desitjava

que jo fugís ràpidament d’allà. Però menyspreava aquella sensació sense sentit

que donava voltes contínuament a l’interior del meu cap. En oblidar aquella

presència, els successos tornaven a repetir-se fins que, darrere meu, la remor del

grinyol del terra es feia lentament cada cop més fort, com si fossin unes passes

d’un animal o una persona que s’acostaven a mi. Jo, nerviós i intranquil,

continuava escrivint, però el pànic es feia cada cop mes intens perquè cada vegada

s’acostava més. De sobte, un aire glaçat sentia a l’orella,

jo, sense immutar-me notava com es transformava en un seguit de sospirs,

escoltant com sortia i entrava en el seu nas. Un lleuger pes es va produir

sobre la meva espatlla, deixant anar la ploma, dirigia la meva mà

on es produïa, vaig arribar a tocar una mà freda com el gel. Amb espant, em vaig

carregar de valor i vaig girar el cap tant ràpid com podia, no hi havia ningú,

ningú intervenia entre la foscor i la meva solitud.

El pànic i la por s’apoderaven de mi, amb la mateixa samarreta que portava,

m’eixugava la suor que queia del meu front, i al mateix temps, intentant calmar-

me i trobant una explicació lògica.

Un petit ensurt inesperat se’m produís quant el rellotge de la sala tocava de nou

les dotze en punt. Estranyat, quan m’aixecava amb l’espelma a la mà i dirigint-

me cap a ell per entendre el problema que es plantejava, escoltava un soroll

alegre e innocent que envoltava fins a l’últim racó de l’habitació, es tractava

del soroll d’una caixa de música. Era un soroll repetitiu i estrany, les seves notes

no concordaven i no tenien sentit, la música no tenia fi, semblava que sempre

tornava a començar un cop darrere l’altre.

A l’instant, una remor complementava amb la música de la caixa, es tractava del

cant d’una nena petita que semblava que sortís del no res.

Jo, quan m’assegué a la cadira, amb la pipa a la boca, em dedicava a escoltar

aquella esfereïdora música. Tot seguit, em vaig donar compte que la veu de la

nena, no era la mateixa d’abans. Cada cop que s’allargava la cançó, la nena feia

veu d’espant i de sofriment fins que, la cançó va finalitzar amb un crit terrorífic

de la criatura que, al mateix temps, la flama de l’espelma es va consumir.
La música continuava sonant, però a diferència d’avanç, la nena ja no cantava.

Amb el llumí que portava per casualitat a la butxaca, em va costar encendre de

nou l’espelma a causa de la tremolor de les meves màns. Un cop després de

poder veure un altre cop la llum que produïa la cera en lliscar les seves gotes a

causa de la calor del petit foc, un enorme llamp va caure just al terreny del costat,

però quan m’apropava a la finestra amb passos indecisos per observar el desastre

format per l’espurna d’electricitat em vaig adonar d’una terrible sorpresa, al

mirar avall, uns cent éssers enviats pel propi diable s’acostaven amb passos lents

i ferms i balancejant-se cap a dreta i esquerra, no tenien ni cara ni peus, només es

veia una llarga túnica negre i una caputxa de punta.

Fart de tantes emocions terrorífiques i ensurts, vaig decidir d’abandonar, corria

cap a la porta per fugir d’aquell lloc maleït, però quan estava a punt de marxar,

una criatura de les tenebres va trencar la mirall i va aconseguir entrar, en

girar-me i veure aquell corb, la por es va convertir en desesperació, la

desesperació es va convertir en odi. Aquest odi que circulava pel meu cos, va fer

que renunciés a la fugida i em vaig llençar sobre d’ell per atrapar-lo.

El corb espantant va volar per tota la habitació fins que va llençar el poc que

quedava d’espelma al terra. El foc es va estendre molt ràpid, la porta va ser

consumida pel foc. Ja no hi havia sortida, si no hagués deixat endur-me per la

ràbia, ara em podria salvar, així que, decidit em vaig asseure al terra, i allà em

vaig quedar.

Ràpidament, vaig aixecar el cap, no passava res, només estava somiant. Però al

mirar amb atenció, damunt la taula es trobava el paper groguenc on estava

escrivint.

Quan em vaig apropar per veure-ho millor, davant meu va aparèixer reflectit

l’ombra del corb davant de la paret, i quan em vaig girar per mirar-lo. No hi

havia ningú.
Jesús

Adolescent



Surto al carrer,
Conec més gent.
Assaborejo un nou món,
sense arribar a gaires conclusions.


De vegades insegur.
La llibertat encara no arriba del tot.
La nit encara no és per a mi.
Fer-ho tot és impossible.


No faig tant de cas del que diran.
M’agrada pensar per mi mateix,
i anar decidint jo el meu camí.



De nen no veia més enllà.
Ara el món ha canviat.
Descobreixo altres perspectives
que també em diuen on i per què hi sóc.


La lluita quan jo era petit,
pensava que era un joc.
Ara en veure un home dins la guerra
sé que la seva arma apunta la mort.


De petit el meu món era petit

Ara tot just comença a fer-se
també per a mi.


Començo a distanciar-me dels pares,
Però a vegades trobo a faltar les amoretes.
Tot gira envers el mateix:
l’escapada i la retenció.

Els avis són el meu cau.
Un cau tancat i obert,
segur i lliure alhora.
Únic.


Qui sóc jo?


Segurament un més al món,
Un més però amb el seu lloc.

Un lloc que desconec
I que ara alço l’espasa per ell.

Mauro







Hivern, què fas?


L’hivern para el temps.
No es mou ni el vent.
L’alegria es submergeix en les persones.
Tot és tranquil i abandonat.

La llum dels fanals
penetra fins al fons de la vall,
però no s’acaba tot aquí.
La vida continua en caus d’ossos
en cases i nius,
en forats de guineus...

Tot el que he dit
farà reviure els éssers vius.
I una primavera de colors
despertarà els cors
dels nens nous nascuts
I benrebuts.

Mauro





13 d’abril 2008

Fills del divorci

Avui dia a Espanya el nombre de divorcis és molt alt.
Quan els meus pares eren petits, era estrany trobar un nen de pares divorciats. La llei de divorci no existia i les parelles encara que no s’estimessin havien de conviure junts perquè no estava ben vist que se separessin. Abans era vist com un pecat divorciar-se i només els pares que tenien menys por al “Què diràn?”, “Quina vergonya”... se separaven. Això creava molta infelicitat ja que els pares o matrimonis s’havien d’aguantar. Alhora creava molta infelicitat als nens, que havien de suportar les baralles i discusions contínues dels pares. Avui dia això ja no passa. El divorci és legal i no està mal vist.
Però, què passa amb aquests fills que han d’aguantar el no tenir un pare o una mare a casa?

Jo sóc fill de pares divorciats i tinc una mica d’experiència en aquest tema.
Al principi, quan els pares s’acaben de separar tot és molt trist. Es difícil dormir a les nits o passar el dia sense que et caigui una llagrima dels ulls.
Més endavant, et vas acostumant a no viure tots plegats encara que et sembli difícil aguantar-ho et vas acostumant i no pateixes tant.
Hi ha casos pitjors, com el meu, en què el pare és estranger, i per qualsevol raó se n’ha de tornar a viure al seu país. El dia que el meu pare se’n va anar em vaig quedar fet pols. Em va venir a buscar per dur-me a dinar. Durant el dinar em va explicar que se n’havia d’anar per raons de feina . Vaig pensar que no seria tan greu. No m’ho esperava. A les tres em vaig acomiadar i vaig entrar al col·legi. En sortir a les cinc vaig tornar a casa, em vaig estirar al sofà i vaig començar a plorar fins a empapar el sofà.
La meva mare estava al costat intentant aconsolar-me. Tampoc vaig parar de plorar a la nit.
Passava el temps i jo m’anava acostumant. Fins ara, que ja visc amb la meva mare i el meu pare dos carrers més avall!

Quan els pares refàn la vida t’has d’acostumar a les novetats. Si per exemple, la persona amb qui vius, sigui el pare o la mare, s’ajunta amb una altra persona t’has de començar a relacionar amb la persona amb qui està.
Si aquella persona amb qui s’ajunta té fills, també has d’aprendre a conviure amb ells.
En el cas de la persona amb qui s’han juntat viu lluny, hauries de fer molts viatges d’anar i tornar...
Una manera de consolarse és tenir un germà amb qui parlar. Quan no tens germans és difícil parlar d’aquests problemes ja que no és normal explicar aquestes coses als veïns. Encara que un germà et pot arribar a donar molt la tabarra, és una persona amb qui pots parlar, expressar els teus sentiments, algú amb qui pots compartir sentiments.
En general, els models de família d’ara i d’abans, han canviat molt. Abans era mare -pare-fill-germà... Ara hi poden ser molts, com una mare soltera, pare solter... Encara que aquests models hagin canviat, els nens han d’aprendre a adaptar-se a les noves famílies i costums per molt difícil que els sembli.

En conclusió, el divorci pot semblar un moment difícil per pares i fills, però, amb paciència s’hi pot anar acostumant i no patir tant. No importa l’edat que tinguis. Molts psicòlegs diuen que els més petits pateixen molt però ells no ho poden saber si no ho han viscut. De gran es pot aprendre d’aquesta experiència i fer un bon futur per als més petits.
Valentí

11 d’abril 2008

Fills del divorci

Avui dia a Espanya el nombre de divorcis és molt alt.

Quan els meus pares eren petits, era estrany trobar un nen de pares divorciats. La llei de divorci no existia i les parelles encara que no s’estimessin havien de conviure junts perquè no estava ben vist que se separessin. Abans era vist com un pecat divorciar-se i només els pares que tenien menys por al “Què diran?”, “quina vergonya”... se separaven. Això creava molta infelicitat ja que els pares o matrimonis s’havien d’aguantar. Alhora creava molta infelicitat als nens, que havien de suportar les baralles i discusions contínues dels pares. Avui dia això ja no passa. El divorci és legal i no està mal vist.

Però, què passa amb aquests fills que han d’aguantar el no tenir un pare o una mare a casa?

Jo sóc fill de pares divorciats i tinc una mica d’experiència en aquest tema.

Al principi, quan els pares s’acaben de separar tot és molt trist. Es difícil dormir a les nits o passar el dia sense que et caigui una llagrima dels ulls.

Més endavant, et vas acostumant a no viure tots plegats encara que et sembli difícil aguantar-ho et vas acostumant i no pateixes tant.

Hi ha casos pitjors, com el meu, en què el pare és estranger, i per qualsevol raó se n’ha de tornar a viure al seu país. El dia que el meu pare se’n va anar em vaig quedar fet pols. Em va venir a buscar per dur-me a dinar. Durant el dinar em va explicar que se n’havia d’anar per raons de feina . Vaig pensar que no seria tan greu. No m’ho esperava. A les tres em vaig acomiadar i vaig entrar al col·legi. En sortir a les cinc vaig tornar a casa, em vaig estirar al sofà i vaig començar a plorar fins a empapar el sofà.

La meva mare estava al costat intentant aconsolar-me. Tampoc vaig parar de plorar a la nit.

Passava el temps i jo m’anava acostumant. Fins ara, que ja visc amb la meva mare i el meu pare dos carrers més avall!

Quan els pares refàn la vida t’has d’acostumar a les novetats. Si per exemple, la persona amb qui vius, sigui el pare o la mare, s’ajunta amb una altra persona t’has de començar a relacionar amb la persona amb qui està.

Si aquella persona amb qui s’ajunta té fills, també has d’aprendre a conviure amb ells.

En el cas de la persona amb qui s’han juntat viu lluny, hauries de fer molts viatges d’anar i tornar...

Una manera de consolarse és tenir un germà amb qui parlar. Quan no tens germans és difícil parlar d’aquests problemes ja que no és normal explicar aquestes coses als veïns. Encara que un germà et pot arribar a donar molt la tabarra, és una persona amb qui pots parlar, expressar els teus sentiments, algú amb qui pots compartir sentiments.

En general, els models de família d’ara i d’abans, han canviat molt. Abans era mare -pare-fill-germà... Ara hi poden ser molts, com una mare soltera, pare solter... Encara que aquests models hagin canviat, els nens han d’aprendre a adaptar-se a les noves famílies i costums per molt difícil que els sembli.

En conclusió, el divorci pot semblar un moment difícil per pares i fills, però, amb paciència s’hi pot anar acostumant i no patir tant. No importa l’edat que tinguis. Molts psicòlegs diuen que els més petits pateixen molt però ells no ho poden saber si no ho han viscut. De gran es pot aprendre d’aquesta experiència i fer un bon futur per als més petits.

08 d’abril 2008

Lola, la periquita

Hola!
Em dic Piu piu,i em dic així perquè m'agrada molt cantar,però de vergades em canso d'escoltar-me a mi mateixa.
Sóc... agradable,simpàtica,però... la veritat és que sóc massa xerraire.
Visc en una zona gran, plena d'arbres i plantes,on normalment hi fa molta calor; però al final t'hi acabes acostumant i s'hi viu molt bé,encara que estic sola i això no m'agrada. Per això he escrit aquesta carta, per trobar un periquito que també fos simpŕtic i que pogučé suportar els meus cants,i... si pot ser... que fos de color blau i verd perquè jo sóc de color blau grogós i ens assemblariem més: Ja sé que potser estic demanant massa,però posats a demanar...
I per acabar, m'agradaria tenir fills perquè és un somni de tota la meva vida.

Lola, la periquita
Júlia

La fama

Aquell era jo

Pensatiu a l’habitació

Amb ferides a la pell

de tant jugar a la play.

Me’n vaig anar al carrer

aprofitant el sol matiner.

Vaig jugar una miqueta

A tenis amb una raqueta.

Un home em va veure

I em va dir: tens talent!

Dos mesos després

Vaig guanyar un gran torneig.

Gràcies a aquell taxador

Als jocs Olímpics

Vaig causar furor

I me’n vaig anar de pícnic.

Un savi em va dir

Que no se’t pugi la fama al cap

Jo no vaig fer cas

I als dos dies

Em van retirar.

El viatge a Kènia

M’havia endormiscat i de sobte vaig sentir una veu que deia :

-Poseu-vos els cinturons, estem a punt d’aterrar.

Per un moment vaig pensar “On sóc, on sóc”, i vaig veure a la meva mare al costat. Li vaig preguntar on estàvem anant, i em va dir que estavem a punt d’aterrar a Nairobi, Kenya, i després ho vaig recordar tot.

Vam arribar a l’aeroport de Nairobi i de seguida vam anar a l’hotel, no vam veure molta gent perquè eren les 9 de la nit.Vam sopar tal com només arribar i vam anar a dormir.

L’endemà vam anar de safari, vaig veure molta pobresa però al mateix temps un somriure molt bonic.El vaig recordar tota la setmana i que a vegades encara el recordo.

Sempre que passàvem per algun poble o alguna ciutat sempre ens paràvem i ens demanàven menjar. Un dia els i vam donar un tros de pà molt petit però molta gent aquell dia amb aquell tros de pà ja havien sopat o dinat.

El dia següent vam parar a comprar, tot era molt barat, però amb aquells diners podien comprar de tot, menjar, roba, moltes coses...

Ens havíem d’aixecar a les 7 i quan sortíem al carrer ja veiem els nens de 8 anys treballan, anant a buscar aigua amb la seva mare...

Vam anar a un col.legi i estava molt malament, els nens només feien dos hores de clases i després anaven a ajudar a la seva família o a caçar.Vam entrar al col.legi els nens estaven de peu, les parets estaven totes esquerdades, i estaven apunt de caure, qui sap si a hores d’ara aquest col.legi encara hi és.

Els vam deixar bolis, llapis, gomes i diners perquè arreglessin el col.legi.

Jo estava al.lucinat perquè mai havia vist tanta pobresa en un poble. Però a Kenyia no era nomès un poble era tot un país pobre, tot un continent.

A més de la pobresa hi havia gent molt rica i això era el que no m’agradava d’aquell país.Pensava que aquelles persones tant riques ja podien donar uns quants diners a la gent pobra.

També pensava que a Europa no hi gaire problemes comparats amb aquells i mai a la vida aquí a Europa he vist un somriure tant bonic com els d’aquells nens.

Quan ja començàvem a comunicar-nos amb els nens ja era hora de tornar cap al Masnou, perquè no enteníen ni el francès ni l’anglès només s’havíen parlar el suahili.

Al cap d’un any d’aquest viatge vaig sentir una veu que deia que a Kènia hi havia hagut 30 morts.Vaig anar corrent cap a la tele i vaig veure molts dels pobles que havia anat que estàven destrossats i la gent matant a l’altre gent.

El cor m’anava a cent i el primer que vaig veure al meu cap va ser aquell somriure.

Netis

05 d’abril 2008

Ser i sentir-se diferent

L’any 1994 el 24 d’octubre va néixer una nena a Dinamarca, a Roskilde Amt. Pèl·lroja amb galtes vermelles que no feia res més que menjar i dormir tota l’estona.

La seva mare se l’estimava molt, bé, és clar tota la seva familia.

Als vuit mesos va començar a caminar, abans que tots els seus companys de la guarderia...

Als sis anys va anar a viure a Espanya. Cosa que ella no volia, però hi va anar obligada.
En començar el col·legi plorava cada dia, només en veure la porta del col·legi, perquè no tenia gens ni mica de ganes de viure en aquell país on no entenia res.
Un dia li va preguntar a la seva mare:

- Com m’ho has pogut fer això?!

La mare va quedar “flippant” en veure que la SEVA FILLA li hagués preguntat això.
Però ella no li va contestar res, perquè no tenia resposta.

La filla ja mai ho va tornar a pregunta, des de aquell dia, perquè en dos-tres mesos va aprendre a comunicar-se més o menys amb la seva classe, però no és que diguem. UI!
Perquè tampoc era perfecte, però anava bé.

Els dos primers anys li van ser fàcils, fins que va notar més distància entre els amics, no perquè s’allunyés ella, sinó perquè deien que era diferent. Perquè venia d’un altre país. A cinquè i a sisè quasi cada dia tornava a casa plorant per culpa dels seus companys, que li feien passar un mal dia, ella no tenia ganes de res, d’anar al col·le, de fer cas als pares, de menjar, però quan et dic res és que res.

Però en canvi, els estudis li anaven força bé, sempre amb molt bones notes, amb el desig de poder arribar a ser veterinària, perquè a ella li encanten els animals. No hi ha cap ésser al mòn que la superi en estimar els animals.

Però des de fa cinc anys que toca el piano, i també és vol treure la carrera de piano (practica i teorica). Com a “HOBBY”, tocar altres instruments.

Ella tenia un somni viatjar pel món i salvar els desastres que els passa als animals, com a les foques, que els donen un parell de cops i encara que no estiguin mortes les obren vives per treure’ls la pell, o fer què les espècies que estan en perell d’extinció no s’extingeixin.
Però per desgracia li queden uns quants anys encara...

De vegades se sentia feliç amb els seus “amics/amigues”, des de que va venir a Espanya va tenir una amiga , van ser les millors amigues durant molts anys, fins que van arribar a l’institut.

Però elles dos sempre s’ho passaven bé, no sempre s’havien què fer però al final sempre acabavan fent alguna cosa de les seves.
En aquests sentit la nena no se sentia difirent dels altres perquè la millor amiga feia com si no ho fos.

En arribar a l’institut la millor amiga de la noia escull ser com les altres noies, que és: no fer els deures, anar a la moda, no estudiar, etc. Tot el contrari del que era abans quan eran les millors amigues.

La noia , va començar molt bé, va fer amics, va fer amigues, però cada vegada els nois/es li anaven fent cada vegada menys cas i només li preguntaven alguna cosa si volien saber alguna cosa de deures o copiar-se d’ella.

Ella no s’ho passava gens bé, perquè a la mínima que deia alguna cosa, els seus “companys de classe” li contestaven: Però calla!! Que si no haurem de fer més feina!!

Ella no entenia res de res.

- Per què s’enfadaven amb mi si jo només havia dit que ja s’havia fet aquests exercici?

Ella també veia que totes les altres nenes s’ho passaven molt bé mentre ella es passava els patis llegint un llibre o estudiant.
Com que cada vegada es posava més trista més menjava i més grassa és posava.

Ella només volia ser com ella és i que la gent la acceptes sense que ella hagués de canviar.

Ella faltava bastant a l’horari escolar, i cada vegada que faltava, tot el que havia recoperat d’amistats ho tornava a perdre i es quedava sense amics.

Ella tenia uns amics danesos al mateix poble, el noi del matrimoni, del qual la mare havia anat al mateix col·legi que el pare de la noia, ells dos sempre s’ho passaven molt bé, anaven a la platja, jugaven a futbol etc.
Com que eren del mateix país es portaven molt bé.

La noia se sent com l’ànec lleig, i que està esperant a que trobi als amics correctes per poder anar-se’n amb ells i volar ben lluny.
FREDE

03 d’abril 2008

Esperant una trucada

Són les nou, apagaré el llum, ambientaré l'habitació amb una de música, Diana Krall em sembla que serà perfecta, i em relaxaré perquè des d'ahir al vespre que no puc fer cap altra cosa que pensar en ell. Tanco els ulls i la música m'envolta, fa que els batecs del meu cor es calmin. Tot i així, torno a visualitzar la mateixa escena, el moment en què el vaig veure...

Eren tres quarts i cinc de vuit. El tren estava ple de gom a gom i tots anàvem comprimits com sardines en llauna. La veritat és que anar en transports públics a hores puntes és un suplici: no tens espai per moure't, és habitual estar dempeus, es barregen olors que no són exactament agradables...Però ahir m'esperava una satisfacció que va fer que els trens em semblin el millor transport del món. La causa és molt simple. Jo estava immersa en els meus pensaments, com és habitual en mi, i el tren va frenar de cop. Va ser tan inesperat que no vaig tenir temps d'agafar-me i el resultat va ser molt vergonyós. Vaig perdre l'equilibri, comprensible tenint en compte l'alçada dels talons i del pes de les bosses que portava, i el final de la meva espatlla va acabar a terra. Però no només la meva, ja que mentre queia vaig intentar agafar-me a alguna cosa però l'únic que vaig aconseguir va ser tirar a tres persones més. Em sembla que aquell moment no se m'oblidarà a la vida: totes les persones van girar el cap en la meva direcció, els seus ulls expressaven sorpresa per tot l'embolic que s'havia fet i les seves boques mostraven un inici de rialla que no va trigar a fer-se efectiu. El color de les meves galtes, com és imaginables, no era més vermell perquè no em circula més sang i la temperatura del meu cos va començar a augmentar per segons. Finalment, les altres persones van començar a aixecar-se i ja vaig intentar fer el mateix però el taló de la meva sabata esquerra, les meves sabates preferides, s'havia trencat i un altre cop vaig perdre l'equilibri.

Però llavors no vaig caure a terra, tot va ser diferent, perquè uns braços fortíssims em van agafar a temps i no vaig haver de fer el ridícul per segona vegada consecutiva. Complaguda em vaig girar per veure qui era el milagrós cavaller que m'havia salvat del cruel terra i em vaig quedar bocabadada. El meus ulls no podien creure la visió que estaven contemplant: es tractava d'un noi ben plantat, d'estatura considerable. Tenia els ulls de color mel i el cabell de color negre. El nas era una mica gran però ho compensava el preciós somriure que m'estava dedicant. No podia articular paraula perquè només de pensar el canvi de situació que acabava de passar (del moment de la vergonya a aquest encantador moment no hi havia comparació) ja em quedava col·lapsada. Ell m'estava preguntant alguna cosa però jo no reaccionava fins que al finals vaig centrar-me. Em preguntava que si em trobava bé, que si m'havia fet mal, etc. Li vaig contestar i vam començar una conversa. Sense adonar-me'n vaig acabar asseguda al seu costat durant tot el trajecte, coneixent-nos una mica. Però aquest moment es va trencar quan es va anunciar per els altaveus: "Propera parada el Masnou, pròxima parada el Masnou". Aquella era la meva parada i jo vaig haver d'acomiadar-me sense gens de ganes, aixecar-me i dirigir-me cap a la porta. Em vaig girar per última vegada i les nostres mirades es van topar. Em va donar la sensació que ell sentia el mateix que jo, cap dels dos tenia ganes de separar-se. Llavors es van obrir les porten del tren i vaig baixar pensant que desperdiciava una oportunitat única. Però junt en aquell moment em van cridar, vaig girar-me i el vaig veure a ell demanant-me el mòbil. Li vaig donar just abans de que es tanquessin les portes pensant que segur que em trucaria aquella mateixa nit.

Però va passar la nit i res i ara sóc aquí, al sofà, escoltant música, encara que és millor que la canviï perquè només fa que posar-me més trista, i esperant una trucada que ni crec que es produeixi. Potser em vaig equivocar quan vaig creure veure en la seva mirada uns sentiments que no hi eren. Ja pensava jo que aquestes coses no em podien passar a mi...Ring, ring, ring. No pot ser, no m'ho puc creure el telèfon està sonant! Serà ell qui truca? Voldrà quedar?

No, merda, s'ha anat la llum. Mira que tinc mala sort, sempre em passa el mateix els dies que plou. M'hagués agradat moltíssim veure el final de la peli i saber si ell era qui trucava o no. Bé, doncs intentaré veure si puc llogar-la al vídeo club.

Exalumna de Batxillerat

Batecs, mil batecs al cor.

-Què et passa, amor meu? Què tens?

-Res, àvia, res....- digué la noieta amb llàgrimes als ulls.

-Vinga, dona, explica-m’ho. L’àvia t’escoltarà i t’ajudarà amb el que sigui.

-No, àvia, no ho entendries mai.

-Clara, fem una cosa. M’ho expliques i si no hi puc fer res ja pensarem en alguna cosa.

-D’acord, àvia…Mira, ja saps que jo tinc xicot, però hi ha un problema. Ahir, al ball de l’institut, vaig conèixer un noi molt simpàtic i molt amable i…

-Digues, Clara, què va passar?- preguntà, deixant veure el lleu somriure que se li anava dibuixant a la cara.

-Doncs bé, passar no va passar res. Però…- va dir insegura- Però em sembla que m’he enamorat d’ell.

-I quin és el problema?-digué expressament, esperant la reacció de la Clara i sabent ja quina seria la seva resposta.

-Àvia! Que no m’escoltes? Ja t’he dit que tinc xicot! No puc fer-li això al meu Joan, jo me l’estimo saps?

-Mira, Clara. T’explicaré una cosa. Quan jo tenia vint anys vivia amb el meu xicot en un pis d’aquí Barcelona i t’asseguro que no hi havia dues persones en tot el món més felices que nosaltres.

Però, una nit, quan vaig anar de festa amb les meves amigues…- continuà, deixant la noia bocabadada.

-Què dius ara? De debò?

-Sí, però això no és el més important. Aleshores, l’endemà vaig estar tot el dia esperant una trucada. Sí, sí, tot el dia…

Gairebé són dos quarts de dues, d’aquí res vindrà…Ell vindrà i em veurà, aquí, al sofà, a la vora del telèfon! No pot ser… se n’assabentarà! No em puc passar tot el dia vigilant el telèfon! Però…pel contrari, s’hi truqués, si el Xavi agafés el telèfon abans que jo…No vull ni pensar-ho, és un noi molt curiós, sobretot si qui truca és un home. Què faré? No deixarà de preguntar-me!- difícilment podia respirar; suava, les pulsacions del seu cor cada vegada anaven més de pressa, sí, tan ràpides com un guepard corrents rere la seva presa.

Marta, tranquil·litza’t…

Però…no em puc tranquil·litzar! Quina angoixa! Bé, he de mirar de calmar-me. D’aquí poc trucarà, li diré que no pot ser i llestos. A més a més, el vaig conèixer ahir. No sé per què em poso d’aquesta manera. Sí, ell, en Xavi, ell és qui m’agrada realment…

Però....d’altra banda…quins llavis, quins petons més dolços…aquell noi de la festa…no me’l puc treure del cap!

No, ara de debò, no pot ser. A més a més, si jo l’hagués agradat de veritat, ja m’hauria trucat. Sí, és cert, no hi ha res més a dir. >>

Es va aixecar del sofà i va caminar cap a la cuina sense deixar de pensar en altra cosa que en el noi de la festa d’aquella nit. El cafè ja estava preparat i en Xavi no trigaria a arribar, perquè sortia a les tres de la botiga.

Aleshores, però, la Marta va deixar caure el got al terra. El telèfon,

estava sonant.

Va córrer cap al sofà i agafà el telèfon amb força.

-Sí?- va dir tremolosa.

- Marta? Sóc jo, en Xavi. Mira una cosa, em sembla que avui no arribaré fins ben tard. El senyor Eusebi no es troba gaire bé i em quedaré vigilant la botiga mentre ell no hi és. No et fa res, oi?

- Ai, no, i ara!- va dir sobtadament- Clar, no et preocupis per mi. Estaré bé…

- D’acord, dona, doncs ja ens veiem aquest vespre.

- Fins després, Xavi.

Es va estirar al sofà, caient com si s’hagués tret un gran pes de sobre. Es girà de cap per avall, creuà els braços i s’hi recolzà sobre ells mirant fixament el telèfon que romania a la taula de fusta. Sospirà. De nou el pensament se li despertava i les idees tornaven a aflorar; d’altra banda, però, aquest cop no eren tan inquietants.

Pobre Xavi, si sabés tot el que m’està passant pel cap en aquest moments. I la veritat que no ho entenc, perquè jo a en Xavi me l’estimo, però….Per què no sonarà el telèfon? ¿Perquè no em truca? I ara, què dius Marta! Si ni tan sols sabries què dir-li. Et quedaries sens parla, com sempre et passa quan saps que fas alguna cosa malament…

El rellotge es mou, és clar; i no sé per què però, cada cop que una agulla dóna la volta sencera al cercle em sento pitjor, sobretot si és l’agulla de les hores.

Realment m’estic enamorant d’aquell noi? Per què desitjo amb tot el meu cor que em truqui?

Batecs, mil batecs al cor; de nou la Marta s’accelerà, de nou sonava el telèfon.

-Àvia, qui era? De nou en Xavi?- preguntà la noieta desitjant saber la resposta. Tot i això, quan va mirar la seva àvia canvià d’opinió- No…era ell oi? Era el xicot de la festa, el xicot de qui t’havies enamorat?

-Sí, Clara, era ell.

-I què vas fer, doncs? Què et va dir?

-El que menys pensava que em diria, Clara. Em va dir que m’estimava.

-Però àvia, que vas fer aleshores amb en Xavi?

-Mira, nina, escolta’m bé. Quan estimes algú no pots fer res. No t’has de sentir culpable, tu no hi pots fer res. El cor mana.

-Àvia!- va dir la Clara no entenent el que li deia.

-Va Clara, no hi ha res més a dir…- i girant-se, la Marta marxà amb un somriure als llavis, dirigint-se cap a l’home vell que jeia al pati. Dirigint-se, cap al noi del telèfon.

Escrit d'exalumna de Batxillerat

ESTIMADA PETRA


Estimada Petra,

Des d’aquell estiu que no paro de pensar en tu... Passejàvem com bons amics per Montjuïc. Al voltant de les instal·lacions olímpiques: l’estadi Lluís Companys, les piscines Picornell, el Palau Sant Jordi...quins records! Te’n recordes dels jardins i del teatre grec?

Mira que sempre sortíem junts a tots els titulars: <> o <>! M’encantava sortir amb tu a tots llocs... Sé que han passat molts anys i moltes coses entre tu i jo...però es que no puc més, necessito dir-te una cosa molt important.

He estat entrenant-me moltíssim... el meu nou objectiu és guanyar els Jocs Olímpics de l’Amor. Sí, t’estimo! M’estic esforçant al màxim per guanyar i poder arribar a guanyar el teu cor, que seria el major èxit per a mi.

Les modalitats de fidelitat em són molt fàcils. Però he treballat molt i si em permets lluitaré pel teu amor, encara que hagi de gastar l’última gota d’esforç que porto a dins meu. T’he de dir, estimada Petra, que d’afecte també en tinc molt, i que he progressat molt a la lliga dels romàntics, ara sé que és el que necessites a cada moment i donar-t’ho romànticament, quasi semblaria la pel·lícula perfecta de Hollywood.

També he anat a clínics de com saber escoltar i assecar llàgrimes a la persona que més estimo. Crec que sóc un clar candidat a guanyar, però si tots aquests esforços no et semblen suficients et diré les victòries que he aconseguit per poder anar a aquests Jocs Oímpics per tu Petra, per tu! He guanyat la lliga del món d’atencions de l’estimada i també he guanyat la copa de recordar-me de totes les nostres dates importants, cosa que no és gens fàcil!

Així competiré per tu, perquè ets l’única persona que estimo, Petra meva! A més et faria més fàcil la vida per les teves dificultats... Com seguiria competint arreu del món per no perdre l’estatus de Campió podríem viatjar. No hi ha cap rival que estigui a la meva alçada aquesta temporada, tothom ho diu, així que sóc el clar favorit. Passejaré per l’estadi sota una bandera amb una fotografia teva, i seré l’únic que anirà amb aquesta bandera. Tu ets els meu objectiu d’aquesta temporada i de totes les següents. No accepto empats i menys derrotes, només conec la victòria.

Al mercat d’hivern d’aquesta temporada tinc pensat inscrirure’m al mundial de regals per a estimades, amb aquesta preparació no se m’escaparia cap detall sortint amb tu. A més a més, que he après set llengües: català, castellà, francès, italià, anglès, alemany i japonès. He fet tests psicotècnics i m’han dit que tinc uns alts percentatges d’amor, fidelitat, decicació cap a tu i que ets l’única idea que penso en tot el dia...

Després d’aquest arguments només espero rebre algun senyal que em permeti inscriure’m als Jocs Olímpics d’Amor sota la teva bandera. Perquè t’estimo i penso lluitar pel teu amor, em proclamaré campió del teu cor aquesta temporada!


Espero la teva resposta.


COBI

Escrit d'exalumne de Batxillerat

VENIU A VISITAR-ME!!!

Sóc una cigne que visc a l’aigua amb les meves germanes. Sóc bonica, el meu cos està cobert d'un gran plomatge de color blanc. Tinc una cap petit però un coll molt llarg i flexible. Tinc un bec ni petit ni gran de color taronja que a dalt té una taca de clor negre; les potes les tinc curtes i les ales són grosses. Sóc amable, carinyoseta i una mica tímida. Ja sabeu la meva forma de ser i de tot aixo que ja sabeu veniu a veure'm a Extremadura, a les Malvines o a Berlanga. A mi m’agraden els cignes que siguin com jo: guapots i elegants!
JA SABEU, VENIU A VISITAR-ME!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
PILAR


01 d’abril 2008

L'amor fa males passades

Tot comença quan el coneixes, el veus per primera vegada i sents que és algú especial. A mesura que passa el temps et vas adonant de com és, com es comporta amb tu i t'adones del molt que l’estimes. Tu, com una ximpleta, vas darrere d’ell però ell nos'ho ensuma, et veu com una simple amiga, com una amiga més. A poc a poc va passant el temps, amb ell t’ho passes molt bé, vius moments inoblidables al seu costat i entens que no saps què faries sense ell. És una persona estupenda i tothom l’adora, però el que ell no sap és que tu l’estimes. D’això se’n diu amor. Aquell nen de cada matí et mira amb els seus ullets i quedes feliç durant tot el dia, perquè passi el que passi ningú et podrà treure aquell somriure de la cara. Arriba un dia en què finalment s'adona que l’estimes i tu també obres els ulls, perquè fins ara no sabies res, i un dia de sobte et diu que t’estima. Tu et quedes sorpresa però a la vegada trista. Perquè tot el que havíeu passat junts se n' anirà al bagul i no tornarà a sortir mai més! Perquè ara a l’escola ja ni us parlareu per la por al que digui la gent. Durant uns dies seran els més tristos de la teva vida. Però un dia, de sobte t’arriba una carteta mentre esteu fent classe, i diu:

"Escolta, no vull veure’t trista, perquè tu ets una de les persones més alegres que existeix en el món. Et passes els dies pensant en mi, però jo sóc molt vergonyós i no sóc capaç de dirigir-te la paraula, tinc por del que pot dir la gent. Saps que no vull seguir així perquè crec que et mereixes algú millor que jo, perquè tu ets: simpàtica, divertida, alegre, bona amb tothom.. ho tens tot, però en canvi jo sóc un desastre que t’estima i que vol el millor per tu. Crec que lel millor serà que t’oblidis de mi perquè si no sofriràs.

Ho sento molt i alegrat!

XXXX

PD: Mai oblidaré el que he passat amb tu ni tampoc m’oblidaré de tu."

Quan llegeixes això et poses a plorar sense parar, perquè tu l’estimes i per res del món el vols oblidar. Prefereixes sofrir per ell que oblidar-lo per sempre! Perquè donaires la vida per ell i, igualment que ell no ho sàpiga tu l’estimes moltísim, massa com per poder-lo oblidar. Saps que per molt que vulguis no el podràs oblidar, perquè sents alguna cosa que només pots sentir per ell i que ningú et farà canviar d’opinió.

No saps què pot arribar a passar dilluns a les 7.40 el veuràs allà i no sabràs què dir-li. Avui em dic “Som dissabte i tot això va passar ahir, durant el cap de setmana estaré meditant i pensant què dir-li, perquè després de la carta una es queda sense paraules, l'únic que sap fer en aquell moment és plorar per ell.

L'únic que sé fer ara és pensar en ell i pensar que veritablement l’amor pot fer males passades.

Laura

Era una dona especial

Era una dona especial. Als seus trenta-cinc anys treballava de secretària del president de la caixa Servei, la continuació de “La Caixa”. Feia la seva feina a la perfecció. Estava dotada per aquell treball i la frase “El president no seria res sense la supersecretària” corria per arreu.

Era una dona d’estatura mitjana, quasi podríem dir que alta. Tenia els ulls foscos i penetrants, un nas rodonet i un gran somriure. Els cabells, entre castanys amb tons foscos i algun que altre cabell ros arribaven una mica més enllà de les espatlles. Tenia unes corbes bastant pronunciades i arrodonides i unes bones cames, cosa que no volia dir que fos grassa. Resumint, una dona atractiva a la seva manera.

Vivint en un piset de 250 metres quadrats (cosa que no estava gens malament, ja que les vivendes encara havien pujat més) amb una bona companya de la universitat mantenia una bona relació amb els seus pares i família, que, en treballar en una caixa i guanyar diners li havien pagat gran part del pis, cosa que agraïa infinitament. Respecte a la relació amb el seu germà, uns anys més petit que ella, era la mar de bona, i aquest sovint l’acompanyava en les seves nombroses visites els caps de setmana a Gavà.

En els temes amorosos no havia tingut gaire sort. Algunes sortides esporàdiques a un discoteca amb un noi, però res més. No podem dir el mateix de la seva companya, que atreia a un munt de nois i pel qual era envejada al piset.

Era de caràcter afable i era mitjanament pacient, però sensible, molt sensible per segons quins temes que no tocarem. Era bastant amable amb les persones que li queien bé, però no suportava la gent creguda. Imaginativa, restava un temps que feia seu del dia per estar en el seu món dels somnis, flotant suau com un núvol.

Era estimada per tothom a la feina, excepte per algun que altre que li tenia jurada.

No era una dona d’iniciativa, restava callada i deixava fer a la resta de la gent, cosa agraïda per tothom

Era reservada, i no comunicava els seus sentiments secrets a ningú.

Total, una persona entranyable, especial.

ADRIÀ

Un matí al camp

Des de la llitera puc sentir els harmoniosos cants dels ocells que, entrellaçant-se cel amunt, volen, reposen i tornen a aixecar el vol.

El cruixir dels arbres, i el xipolleig del riu en saludar l’endormiscat entorn.

També noto les agradables olors de les flors insinuants i la fortor que prové de la fusta humida.

La música de les fulles, en l’’intent d’’acompanyar el vent.

Ja sento el bategar de les flors, que onejant la superficie, romanen lleugeres, alegres de mantenir la seva bellesa, simple però verdadera.

Gairebé puc notar com les fulles respiren part del meu ésser, que acoixina la suau brisa del matí.

Puc escoltar la mainada, que alimenta l’ambient amb joioses rialles i tristos plors.

En conjunt és un clima serè, però també nerviós; tranquil·litzador, i en part neguitós. Sembla carent d’ordre i, malgrat això tot manté una forma, tot esdevé una unitat.

Inactiu però rebossant de vida, el bosc esdevé un indret molt especial.

JORDI