"Nota poètica"

29 de març 2009

Traïció

Durant aquest relat intenteré transmetre una història que agradi, transmetre alguna cosa, i sobretot que faci pensar a algunes persones sobre el que fan o deixen de fer.


Un 13 de juny del 2008 la Paula va escriure una carta al director del
diari “La Vanguardia” per si podia anar a treballar de redactadora.

El director va acceptar la proposta i li va dir que el pròxim dilluns ja podia anar a treballar. Ella hi va anar i li van presentar a tothom. La Paula li va dir al director que si podia escriure sobre “ els homes, el futbol i la cervesa”.

Els homes, el futbol i la cervesa, això és el que ens trobem les dones quan arribem el dissabte a les 10 de la nit després d’anar a fer un volt amb les amigues, arribes contenta d’haver-te retrobat amb les amigues que feia temps que no veies i trobes al teu marit amb una, dos, tres, o més cerveses sobre la taula i cridant la tele, insultant a l’àrbitre o criticant els jugadors.

A quina dona no li agradaria arribar un dissabte a la nit i que el teu marit et digui avui deixaré el futbol i anirem els dos a sopar en un restaurant i després anirem a prendre una copa.
(Això és el que va escriure el primer dia que va arribar), els companys la van felicitar i el director també la va felicitar. Ella se’n va anar a casa cansada d’aquell primer dia tan dur .
Es va fer el sopar i se’n va anar a dormir.


Al segon dia es va llevar amb molts ànims d’anar a treballar i que una altre vegada, els companys i el director la felicitessin.

Així ho va fer.

Al cap d’un anys el director li va anar agafant afecte. Li va apujar el sou, li va fer un despatx per a ella sola, quan tots els altres compartíen una sala gran tots junts.


A la Paula no li feia res això. Però als companys sí. Ells veien alguna cosa que la Paula no veia. El director s’estava enamorant de la Paula, tot el diari ho veia menys ella.

Ella no s’havia res, ni ho sospitava.
Fins que un dia el director li va dir que anés al seu despatx. Així ho va fer. Quan estaven ja dins el despatx el director es va anar acostant a ella cada cop més, fins que va arribar a donar-li un petó, la Paula va voler marxar, però no podia. Ell l’estava aguantant pels braços amb molta força, les persianes estaven baixades del tot i ja no es veia res, no hi havia ningú més en cap de les sales, estaven ells dos sols, ella podia cridar tant com podia que ningú la sentiria.

L’endemà la Paula no va anar a treballar però des de casa va agafar l’ordinador i es va posar a escriure sobre el que havia passat aquella nit.

“Jo estava fent la meva feina quant em va cridar, em va dir que passés al seu despatx. Així ho vaig fer. Quan vaig entrar al seu despatx, ell va tancar el baldó i va baixar les persianes fins a baix de tot de manera que no es veia res.

Se’m va anar acostant i de sobte em va fer un petó, quan me’n vaig adonar ja estava agafada per ell i m’estava traient la roba.

Em va agredir sexualment, jo no volia fer cas als meus companys però resultava que ells tenien raó. El que jo vull explicar en aquesta última publicació al diari es que a vegades heu de fer cas als amics, que per això estan i no fer sempre el que et manin.

Joan P. 2n B

Cant a l'amistat

L'amistat és un sentimen que mai saps on trobar-lo,pots tenir molts amics però mai sabràs quins són els de veritat,si seran els que coneixes d'un simple “hola i adéu”,o si seran els que coneixes de tota la vida o simplement els que fa dos dies que coneixes,mai saps el que pot arribar a passar amb una amistat.

Hi ha amics que no s'obliden mai, hi ha altres que són facils d'oblidar, altres que per molt que intentis oblidar-los no podràs.

Dintre de la meva vida n'hi ha de tots tipus però poques són d'aquests que estaran al teu costat tota la vida.


Una d'aquestes persones la vaig conèixer a 1r d'eso, no se com va passar però des d'aquell dia és la primera persona per qui ho donaria tot,mai deixaria que li passés res,sap que si li passa alguna cosa jo estré allà com sempre he fet i jo sé que si a mi em passa alguna cosa ella estarà aquí per ajudar-me:és l'Eva


Després també hi ha una altra amiga que vaig conèixera 3r de primària,és molt especial per a mi perquè pots confiar en ella,és una persona que és molt dificil de trobar perquè com ella poquetes n'hi ha,podrà haver de semblans però igual mai:és la Laura

N'hi ha dues d'aquestes persones que les conec des de P3,sempre han estat inseparables però tot i així les estimo moltissim.Però em vaig adonar que eren algu en la meva vida quan les vaig tornar a veure a l'insti,si no em sembla que no hagués estat el mateix:la BERTA i la JÚLIA


D'aquesta persona que diré ara no ha estat el mateix perquè durant la primària no ens parlàvem quasi,a 1r d''ESO tampoc,però ara és una persona que sé que li puc explicar els meus problemes perquè estarà allà al meu costat suposo...

És una persona amb qui pots confiar:la MANUELA

La Sara és una persona que se li poden explicar moltes coses mai diu res.

M'ajuda molt amb tot el que necessito gràcies,Sara!

La Frede va ser la meva millor amiga fins que vam començar l'institut, les coses van canviar completament,la confiança ara és diferent,però jo sé que quan la necessiti la tindré al meu costat.

Després també estan els nens que no amb tots pots confiar però tots ells són diferents.

El Yero és diferent,depèn de quins casos,és un molt bon amic que sempre que ho necessitis estarà allà.

El Joan també pots confiar amb ell però menys, amb ell,però és una molt bona persona.:)


El Sergi des de 3r que el conec i sempre a estat el “l'anima de la festa ”,sempre de broma,és un noi molt divertit i que segur que al teu costat el tindràs sempre que el necessitis.

El Jeffer gaire no el conec però el temps que he estat amb ell a la classe,m'ha fet veure que en ell hi ha una persona que val la pena tenir com amic!


El Marc és en que més confio perquè sempre que algú està com està, te problemes o algú,està allà en el bo o en el dolent,sempre està allà.

El Pablo,bon noi,però a vegades molt pesat,però és un amic.

El Aleix,no se si fa molt o poc que el conec,però se moltbé que puc confiar en ell i ell pot confiar en mi,que estaré al seu costat quan li passi alguna cosa i espero que ell també estigui al meu costat per tot.

El Pau,el meu “BROTHER”,l'estimo molt i ell sap que aquí estic pel que necessiti.


Tota aquesta gent esta dintre de la meva vida, són persones molt però molt dificils d'oblidar,perquè estigui on estigui,vagi on vagi ells sempre estaran dintre del meu cor i ho saben.

Tots ells sí que són amics de veritat encara que haguem tingut problemes últimament,però per molt que ens enfadem o tinguem problemes sempre s'arreglen.

L'amistat no té significat només que un dia la pots trobar i un altre dia la pots perdre,però si són de veritat amics no els perdràs mai,perquè per molt grans que siguem l'amistat mai s'acaba sempre dura.


També has de tenir amistat amb la família,és important.Jo amb la meva cosina em porto de meravella però sempre tenim els nostres problemes com tot el món.

Amb els germans grans o petits també hem de ser bons amics perquè encara que no ho sembli l'amistat sempre està entre mig de tot.

I pensar que sense una bona amistat entre nosaltres tot seria diferent...les coses canvien molt si no hi ha una amistat que et lligi a una persona,perquè no sempre és l'amor el que surt guanyant, si no hi ha amistattampoc hi ha amor,i si no hi ha amistat a cap lloc no som res,l'amistat per molt que no puguis definir-la és part d'una vida ,de la teva vida,de la vida de tots.

Jo ara mateix tinc algú per qui lluitar:la família i els meus amics.Són el millor que m'ha pogut passar,perquè ells són unics, mai trobaré persones iguals per aixo es millor conservar el que tens i lluitar pel que de veritat vols.Perquè les oportunitats no les pots deixar passar,per això si vols alguna cosa has de lluitar fins al final i això ho dic per tothom.

L'amistat que tinc amb tothom es él més bonic que m'ha pogut passar,tenir uns amics i una familia que m'estimi tant com jo a ells,es una cosa indescriptible,el regal de la meva vida heu estat tots vosaltres,des de el dia que vaig nèixer fins a el dia que em mori us agrairé cada dia tot el que heu fet,feu i fareu per mi,perquè nèixer ha estat el millor de tot,per això li agraeixo als meus pares tot el que han fet per mi perquè si no hagués estat per ells jo no hagués viscut tot això,no hagués sabut mai que és tenir uns pares que m'estimen tant,uns amics que t'ajudin en tot,que et recolzin que estiguin al teu costat.

Us agraeixo a tots,però principalment als meus pares,tot el esforç que han fet per aguantar-me tants anys,i els anys que els queden per aguantar-me.

Als meus amics els vull agrair tot el que han fet i fan per mi,perquè sé que amb ells puc comptar pel que sigui perquè no sé que faria sense uns amics tan bons com vosaltres.És que sou únics,és un regal haver-os conegut a tots,sou mes que un simple tot!


Gràcies a tots per la vida tan maca que m'esteu fent passar!

La meva reflexió és: CONSERVA EL QUE TENS I LLUITA PEL QUE DE VERITAT VOLS,NO DEIXIS PASSAR LES OPORTUNITATS QUE ET DONEN.

Neus G. 2nB

24 de març 2009

Com has pogut, després del que m’has fet!

Ara vosaltres estareu pensant per què estic dient això, doncs us ho explicaré.
Tot va començar un estiu que estava amb unes amigues a la platja, prenent el sol, parlant, en general, fent el que fan unes adolescents juntes. Llavors van passar per davant nostre un grup de nois que estaven molt bons, no hi havia noia que es resistís a aquells pibons! Vem començar a riure i a dir entre l’una i l’altra que estaven molt bons i que no passaria res si els coneguéssim millor. La meva millor amiga va anar cap a l’aigua i jo la vaig acompanyar, els nois ens estaven mirant amb una cara de xulos impressionant! Ella i jo estàvem parlant sobre ells i sobre què podíem fer perquè
vinguessin. Al final vam tenir la idea genial de simular que ens estàvem ofegant, amb la intenció
que vinguessin correns a salvar-nos. Vam començar a simular que ens ofegàvem i no va passar ni
trenta segons fins que els nois estaven a l’aigua i ja ens havien agafat amb la intenció de salvar-nos,
encara que en realitat no ens estàvem ofegant pero estàvem a gust entre ells, eren molt amables i
ens van oferir anar amb ells per no ofegar-nos un altre cop, quina vergonya. Les nostres amigues
van venir amb nosaltres també i vam començar a parlar tots junts i a intercanviar noms. Jo em deia
Else, la meva millor amiga Stephenie i les dues altres amigues, Lola i Bea. Els nois també eren quatre i es deien Àlex, Simon, Christian i Tobias.
Tots eren molt simpàtics, pero vaig passar la majoria de temps parlant amb l’Alex, no sé per què
pero m’atreia més que els altres. Vam començar a parlar sobre com erem, on vivíem, etc. Vam
arribar a la conclusió que tots vivíem a Barcelona, i tots al voltant de la plaça Catalunya així que no
teníem gaire lluny per quedar o veure’ns. A mi em resultava molt estrany no haver-los vist mai, i
mira que jo sóc una noia que mira a tot Déu encara que lleig o una preciositat com l’Àlex.
Vam passar tota la tarda junts allà a la platja banyant-nos i parlant tota l’estona sense parar, mentre
estàvem parlant el Christian va treure un cigarro i van començar a fumar sense parar. Les meves
amigues i jo no paràvem de mirar-los amb unes cares mig embobades, no ens va estranyar que uns
nois com ells fumessin, perquè eren nois de ciutat que feien els xulos. Encara més havent-hi noies
amb ells. El que no em va agradar va ser que l’Stephenie va voler provar fumar i va començar a
tossir que no s’ho aguantava. Sabia que si jo ho provava no passaria res, no tosseria ni res, perquè els meus pares fumen molt i no ho notaria per una calada, pero no vaig voler.
Això de tenir amics que fumin de vegades està bé pero altres vegades dius:
- S’han passat!
No li vaig voler dir res a l‘Stephenie, perquè no volia trencar la nostra amistat i vam seguir “igual”
que si no hagués fet una calada. Ella no notava diferència, pero jo sí, perquè semblava com si es fes
la gran per haver-ho fet davant de totes nosaltres. No em va agradar gens.
Vam quedar amb l’Àlex, Simon, Christian i Tobias al dia següent però per anar a dinar al port i
després anar algun lloc i beure fins quedar malament.
A les dos del migdia ja estàvem tots reunits i ens ho estàvem passant molt bé, dinant i parlant.
Despreés els nois van voler pagar tot el dinar encara que nosaltres insistiem en que no feia faltar, van insistir.
L’Àlex i jo havíem estat parlant i contemplant-nos l’un a l’altre, i ara direu, ha d’estar enamorada,
però no, estic coladíssima per ell!
A la tarda vam anar a als afores de port i ells havien portat alcohol, jo en aquest cas un altre cop ja
estava acostumada perquè vaig quedar mig borracha el dia de cap d’any. Les meves amigues no sabien
si provar però al final ells van acabar convencent-les.
Ens vam despedir encara que jo no em volia separar de l’Àlex. A la nit no vaig parar de pensar en
ell.
Van passar unes semanes fins que no els vam tornar a veure, però ja havíem parlat amb ells pel
messenger, sabíem com estaven i coses diverses. L’Àlex i jo van haver-hi nits que no vam parar de
parlar pel messenger fins passades les dotze de la nit, ens ho estàvem passant molt bé i guanyant
la confiança l’un de l’altre.
Per fi vam quedar amb ells una tarda. Ja teníem ganes de veure’ls, encara que jo gairebé veia
l’Àlex cada dia per la càmera web. Les meves amigues no ho sabien, encara que l‘Stephenie no
parava de preguntar-me sobre ell i deia que em notava rara. Normal, estic coladíssima per ell! No li
vaig voler dir.
Aquella tarda els altres sis ens van deixar sols a l’Àlex i a mi, ens vam apropar cada vegada més l’un a l’altre fins que al final vaig sentir com els seus llavis estaven sobre els meus. Sí! Ens vam liar fins que van venir els altres i ens van interrumpre, quina vergonya.
Des d‘aquell dia que en principi tot anava molt bé, millor impossible, el lio que vam passar va fer
que cada vegada em parlés menys. M’anava deprimint cada cop més i l‘Stephenie cada dia em
preguntava què em passava i jo li deia que no em passava res i que no es preocupés. Jo ja sabia que
ella no parava de buscar informació sobre el que em passava fins que aconseguia trobar el que em
passava. Va preguntar a la meva mare si sabia alguna cosa, i clar que ho sabia però jo li vaig dir que
no digués res a ningú, i espero que no ho hagi fet. Va preguntar a tothom que sabia que tenia una
mica de confiança però no va trobar cap informació i al final em va convidar a casa seva una tarde,
jo ja sabia per què, volia saber per què estava així. No tenia la intenció d‘explicar-li, però ella ja
sabia com fer-me parlar. Així que ho va aconseguir i em va dir que parlaria amb ell, però li vaig dir
que no li digués res, que ho deixés correr, em va mirar amb una cara d‘inseguretat.
Aquella mateixa nit vaig parlar amb l’Àlex pel messenger i em va dir que no li passava res amb mi,
que no estava enfadat amb mi, però que no em contestava pel messenger perquè sempre el
deixava activat encara que no hi fos. No m’ho vaig creure molt però bé.
Vam quedar aquell divendres i no hi havia diferència entre ell i jo, era molt estrany, no ho acabava
D’entendre. Fins i tot em va demanar per sortir i li vaig dir que m’ho pensaria perquè en principi no
volia sortir amb ell, però el meu cor seguia bojament enamorat d’ell. Què faig?!
Vaig necessitava dir-li a l‘Stephenie que m’havia demanat per sortir i que no sabia què dir-li. Ella em va dir que li digués que sí, i veure com anava.
A la nit vaig parlar amb ell un altre cop i li vaig dir que sí i vaig quedar amb ell el dia següent per
“estar junts”.
De moment tot anava bé i estàvem molt bé junts. No m’ho imaginava però bé, que s’ha li farà.
A viure la vida!
Ens vam posar borrachos junts després d’haver begut unes quantes ampolles de vodca. M’ho vaig passar molt bé aquella nit. Millor no podia ser aquell amor, ni la meva vida, no m’havia sentit d’aquesta manera: MAI!
Dos mesos després del primer dia, em vaig sentir avorrida i vaig anar cap a casa seva aveure si em
distreia una estona. La seva mare, una dona molt simpàtica, em va obrir la porta i deia que passés.
Vaig anar cap a l’habitació de l’Àlex i vaig començar a sentir sorolls que em semblaven estranys,
vaig anar cap allà sense fer soroll, vaig obrir la porta i vaig veure que l’Àlex estava liant-se amb una
altra noia que desconeixia, em va veure, em va mirar amb una cara de pena, vaig començar a plorar i sentia rabia i em va dir:
- Else, deixa’m explicar-t’ho, no era la meva intenció. T’estimo molt!
- Ah, sí?! I perquè estas amb ella?!. Com has pogut, després del que m’has fet!

Frede 2nB

22 de març 2009

El millor record

Era un matí d’estiu, amb el sol ben alt i lluent, jo visc a prop de la platja, així que vaig sortir a passejar una estona. Sentia entre els meus dits del peu, la sorra fina que m’acariciava Caminava per la vora de la platja, amb les sabates a la mà, contemplava la poca gent que hi havia al passeig aquell matí i no pensava en res en concret, simplement m’agradava caminar tranquil·lament per allà.

De sobte, amb una onada, va arribar un tros de fusta molt peculiar, semblava d’un vaixell, però el vaig deixar córrer, vaig continuar fent el meu camí fins que vaig arribar a l’espigó. Des d’allà vaig poder veure uns trossos de fusta acumulats en unes roques una mica més grans que les altres. Vaig decidir anar. Des d’uns quatre metres de distància, em vaig quedar mirant que era aquella estranya cova que començava amb fusta, i que tenia just davant dels meus ulls. Vaig decidir apropar-m’hi i vaig poder veure que hi havia una mena d’entrada, dintre es veia com una petita resplendor. Estava intrigada per saber què hi havia allà dins, però alhora espantada, mai havia vist una cosa semblant i no sabia què ni qui podia haver-hi allà. La curiositat em va poder, em vaig ajupir i vaig entrar. Els meus ulls van trigar una petita estona en acostumar-se a la poca llum que hi havia, però quan vaig poder veure del que estava envoltada em va semblar com si estigués en un somni, era espectacular. Mai havia tingut la sort de veure un paisatge tan meravellós, tot era d’un to verdós, a la llunyania, com si estigués en un altre univers, podia veure un castell molt alt, acabat en torres punxegudes, algunes més altes que d’altres, podia sentir l’olor i escoltar el mar. Tot començava en un caminet de color clar, on pel voltant hi havien cargolins i corals en colors freds, però tot en conjunt produïa una sensació de seguretat, produïa una calor agradable que et feia estar a gust.

Vaig decidir seguir el camí, semblava llarguíssim, però fins que vaig arribar al castell se’m va fer curt, continuava meravellada per tot el que veia, pel que havia descobert, tants anys que portava vivint allà i mai havia descobert aquell món, per un moment pensava que estava somiant, no em podia creure el que estava vivint, però ara sé que és veritat.

Ja estava davant d’aquella gegantina porta blau marí del castell, hi havia dibuixos i inscripcions, podia comprendre que allà hi vivien uns éssers més o menys com jo. Em vaig decidir a picar i un homenet amb un gran somriure em va obrir i em va fer passar, era menut i no tenia cabell, tenia les orelles acabades en una petita punta, es veia que tenia la pell d’un tacte suau i agradable, també llefiscosa. Em va fer passar a una sala molt gran, tot el castell estava ple de portes on no deixava de entrar i sortir petits homes i dones, allò era com una gran casa per ells, entre tots ells formaven una gran família. Alguns em parlaven, i ho feien com si em coneguessin de tota la vida, des d’aquell moment vaig saber que allò que estava vivint no s’ho podia explicar a ningú. Va ser amb un homenet jove amb qui vaig agafar més confiança, tenia curiositat per conèixer-los i ell em transmetia molta confiança, em va explicar com vivien allà, i que mai, ningú havia descobert que vivien allà, fins aquell moment, jo vaig ser la primera persona humana que vaig saber d’allò.

Darrere del castell hi havia un gran jardí amb una mena d’arbres molt alts i recargolats pel tronc, una mena de gespa molt més fina de la que hi ha aquí cobria tot el jardí, i d’una font sortia un aigua molt transparent i neta, amb olor a mar. Tot això m’ho va ensenyar el meu nou amic.

Era hora de tornar a casa, el matí se m’havia passat volant! Em va acompanyar un tros, i després vaig continuar tota sola, vaig dir-li que m’agradaria tornar-hi, molt amablement i amb un gran somriure em va contestar que hi podia anar tots els cops que volgués, allà sempre seria ben rebuda sigues l’hora que sigues. Mentre tornava a casa, pensava en el que m’havia passat, mirava cap al mar i somreia, me’n recordava d’aquella maquíssima gent i tenia ganes de tornar. Vaig dinar, i vaig decidir quedar-me a casa per no ser pesada amb aquella gent, però no vaig poder aguantar, pensava constantment en que feien, en com havien arribat fins allà, pensava que potser tornaria i ja no estarien, que tot havia estat la meva imaginació, per tant vaig sortir en busca de la cova de fusta. Just quan vaig entrar, el meu amic m’estava esperant, ell sabia que tornaria, encara que ens acabéssim de conèixer ell sabia que jo era una noia molt curiosa, que m’agradava saber coses, encara que no tinguessin importància, i que si tenia impuls de fer o anar a algun lloc, sense pensar-m’ho gaire anava. La veritat és que em va fer molta il·lusió aquella sorpresa, mai m’havia alegrat tant de saber que algú m’esperava. Junts vam fer un tomb, em va respondre a tot el que li vaig preguntar i més, vam arribar a tenir una amistat molt gran, jo no deia que ells vivien allà i ells m’acollien dia rere dia, com si fos algú més de aquella gran família, em sentia molt afortunada, els dies se’m passaven volant, l’única pena és que l’estiu s’estava acabant.

Un dia vaig arribar a casa, i ma mare molt preocupada em va dir que havíem de parlar, vam anar a la cuina i ens vam asseure al voltant de la taula. Em va començar a explicar que les coses no anaven bé, el pare no tenia la feina assegurada i l’havien ofert un treball lluny de on vivíem, ens havíem d’anar d’aquella casa, havíem de deixar la platja, la sorra, els vaixells, els veïns, aquell poble acollidor que em va veure néixer, havia de deixar la cova de fusta i la gent que durant aquell estiu m’havia estat cuidant i donant confiança. Vaig trencar a plorar, no podia imaginar una vida fora d’allà, però ens havíem d’anar després de 15 dies.

Com cada dia, durant aquelles dos setmanes anava a la cova, tenia d’explicar-li el que passava al meu amic, però no em veia amb cor, i cada cop que intentava treure el tema, els ulls se m’omplien de llàgrimes. Només quedaven cinc dies per que m’anés, aleshores li vaig explicar. Mai l’havia vist d’aquella manera, caminava amb el cap baix quan em va acompanyar a la porta, ja no somreia ni rèiem junts, ja no era el mateix d’abans.

Ja només quedaven dos dies per marxar lluny d’allà, vaig tornar per últim cop a la cova, i en quan vaig arribar l’amic corrents, va venir corrents a fer-me una abraçada, em va somriure dèbilment i em va dir que l’acompanyés. Em va preparar una festa amb tota la gent d’allà, va començar dient-me que ja que era el meu últim dia allà tocava recordar aquell lloc com alguna cosa meravellosa, unes llàgrimes van caure per les meves galtes, però ràpidament me les vaig eixugar, ara tocava disfrutar.

Era hora de marxar, al matí següent ja no estaria allà. Tots em van abraçar i es van quedar recollint, menys aquell genial amic que mai oblidaré. Em va acompanyar fins al final de camí, allà el vaig mirar i vaig arrencar a plorar com mai ho havia fet, em va abraçar molt fort, i em va dir unes paraules que mai se m’oblidaran: “Fins ara, has estat l’única que m’ha escoltat i ha estat capaç de comprendre’m, per molt lluny que estiguis, per mi serà com si sempre estiguessis aquí, mai t’aniràs del meu cor, i mai, dia i nit deixaré de recordar aquesta gran etapa de la meva vida, que sense dubte serà la millor que passaré mai, perquè tu m’has estat acompanyant.” Aquelles paraules se’m van clavar, no sabia què dir, ni com reaccionar. De sobte, vaig preguntar-li si mai havia vist la platja, em va dir que no, i jo amb un gran somriure i els ulls plens de llàgrimes, vaig agafar-li la mà per creuar aquell tros de cova de fusta. Va tancar els ulls, i quan els va obrir ja érem fora, em va mirar i va somriure, es va quedar contemplant l’horitzó sense dir res. Jo sé que allò li va agradar molt, sé que encara recorda les ones del mar, i que em recorda a mi, com jo el recordo a ell després de quinze anys. Estic decidida, aquest estiu, tornaré al meu poble, tornaré a aquella platja i aquella cova, tornaré veure a qui em va fer passar el millor estiu de tota la meva vida, i n’estic segura que ell encara em recordarà.


Sandra 3rB

La desaparició

Tot va començar un 13 de febrer de 1974. Era una tarda freda i nevava molt. La senyora Kylie Suderland estava conduint el seu cotxe acompanyada pel seu marit. Tornaven de Liverpool, ja que havia estat l’aniversari de la mare de la Kylie, que es deia Kate.
Kylie era una jova anglesa de 28 anys, força alta, ulls verds, cabell llarg de color castany. Fumava bastant. El seu marit en Charly Suderland, tenia 31 anys, els ulls marrons, cabell ros, era aproximadament igual d’alt que la seva dona i també li agradava fumar.
Un cop a casa, a Londres, el primer que van fer és un bany d’aigua calenta per passar el fred que tenien al cos. Mentre en Charly es dutxava hi va haver una apagada. La casa es va quedar a les fosques. Quan va tornar la llum la Kylie havia desaparegut. La va buscar per tots els racons de la casa, al bar, va trucar als seus amics, però no apareixia enlloc.
Al dia següent en Charly ho va anar a denunciar a la policia. Allà el va atendre el comissari. Era el senyor Jonathan, un antic combatent de l’exèrcit anglès que posteriorment es va fer policia.
- Bon dia, senyor comissari, voldria denunciar una desaparició – va dir el senyor Suderland.
- Tingui – va dir el comissari, donant-li un full - ompli aquest paper i signi’l.
En un tres i no-res va omplir la denúncia i se’n va anar a casa a esperar si la policia la trobava.
Feia una setmana que no en sabia res. Va trucar als seus dos millors amics per si podien anar a buscar la seva dona. Ells van dir que sí. Es deien Clint i Roger. Primer van buscar proves per tota la casa però no sabien per on començar. Al final van trucar a la policia per veure si l’havien trobat. El senyor Jonathan els va dir que es tractava d’un cas greu de narcotraficants. També els va dir que la seva dona no podria haver estat segrestada, ja que a casa dels Suderland no havien trobat indicis de cap forcejament a la porta.
-Senyor Suderland, si poguéssim parlar a soles....- digué el comissari.
En Charly va entrar al despatx del Jonathan.
-La seva esposa és un d’ells. – va dir en Jonathan – L’ha vist comportar-se de manera estranya últimament?
- No, la veia com sempre. Potser una mica més nerviosa del compte.
- Sé que és difícil, però està disposat a ajudar-nos contra aquesta trama de narcotraficants?
- Sí, és clar, però li fareu alguna cosa a la meva dona?
- Si està implicada en aquesta trama, s’haurà ficat en un problema ben fort.
Al cap d’un més la policia va desmantellar la trama i entre les persones imputades estava Kylie.
El senyor Suderland va quedar molt tocat, però va poder refer la seva vida. Al cap de dos anys se’n va anar a Washington DC i va formar una nova família amb dos fills.
Actualment el senyor Suderland, la seva senyora i els seus dos fills, anomenats com els seus dos millors amics, viuen tranquils en un barri de Washington.
Kylie es va passar 19 anys a presó i actualment està en un centre de desintoxicació.

Gerard 2nB

ÉS MILLOR ESTAR SOL QUE MAL ACOMPANYAT

Sempre era el mateix, la Sara era una nena de 14 anys, que estava farta que les nenes de la seva classe li diguessin que vestia malament, que no tenia amigues, que mai anava de compres i que es passava tot el dia estudiant.
La Sara era una nena amb molta personalitat i molt llesta, però hi havia vegades que es deixava endur per les rucades de les seves amigues, i queia en la desesperació; quan no podia més li acabava explicant les coses a la seva mare, fins que la seva mare un dia va decidir canviar d’institut la Sara, perquè no volia verure-la patir.
A la Sara li va semblar bé; va pensar que al pincipi la gent voldria conèixer però quan la coneguessin al final acabarien com les nenes de la seva classe dient coses dolentes d’ella; per aquella raó va idear un pla perquè l’acceptessin i perquè ella se sentis millor.
Va arribar l’hora del primer dia de classe. Es va vestir amb una roba que estava a la moda (l’única que tenia) i es va preparar un discurs per presentar-se devant de la classe nova.
Quan va arribar a la classe tothom la mirava bé i ella no s’avergonyia de no ser ella. Al contrari ella se sentia millor, quan va arribar l’hora de passar llista, el professor amb un to despectiu va cridar amb veu alta “Sara!” llavors es va alçar, molt nerviosa i va començar a llegir el seu discurs de presentació.
“Hola, em dic Sara Ramirez Gomis i he vingut nova aquest institut amb moltes ganes de fer bons amics i amigues, sóc molt guapa, tinc molts diners, sempre vaig de compres, i m’agrada anar a la moda. Ah, i per últim, vull dir que m’agrada la gent que no va a la moda!”.
Quan va acabar, les companyes de la classe que mai estudiaven i que sempre insultaven els altres la van aplaudir amb alegria.
La Sara en aquell moment va sentir-se meravellosament bé, en veure que les nenes mones de l’institut l’estaven aplaudint.
Van passar dos mesos i la Sara ja era considerada una més de les mones del col•le, tothom la mirava amb por que ella els digués res amb menyspreu i ella se sentia encara millor (però s’acostava l’avaluació del 1r trimestre).
Un dia la seva mare li va comentar que com li anaven els estudis i les companyes, en resum, que com li anava l’adaptació a l’institut. En aquell moment la Sara va sentir un buit a dins seu que li feia sentir-se cada cop, pitjor, al final no va contestar i se’n va anar directe a l’habitació.
El dia següent la Sara es va aixecar i va dir per dins seu, en veure la roba que s’anava a posar:
-Sara Ramires Gomis, en què t’has convertit?-
Quan va entrar el col•le va veure com la gent la mirava amb autoritat i es va sentir encara pitjor que al dia anterior. S’havia adonat que s’havia convertit en el tipus de persona que ella sempre havia odiat i en el tipus de persona dolenta que no té respecte i que mai estudia.
Aquell matiex dia la Sara molt trista va anar corrent a casa seva i li va dir a la seva mare que la cambies d’institut, que la tornés a portar al seu institut de sempre, que trobava a faltar la Sara amb personalitat, la Sara que es vestia com volia i la Sara que estudiava i sempre treia bones notes. I així va ser. Però quan va tornar al seu institut, ja quan la insultaven ella passava de tot i no li importava gens.
Des d’aquella experiència, la Sara va comprendre que s’està millor sola que mal acompanyada, que és millor tenir personalitat i ser un mateix, únic i especial, que ser igual que els altres.

Berta 2nB

20 de març 2009

JA PODEU COMENTAR ELS ESCRITS CREATIUS

Si cliqueu a "l'espai de creació" i al mes de març, trobareu tots els escrits publicats pels vostres companys i companyes. No oblideu que podeu participar activament i deixar la vostra opinió sobre les creacions que us han cridat més l'atenció.

Bona lectura!

L'amistat: viatges interiors

Havia arribat al límit, la Marie se n’havia de tornar al seu país

d’origen i deixar totes les seves amistats i tota una vida feta aquí

havia de començar de nou, havia de començar una vida nova, cosa

que no seria gens fàcil per a ella.


L’única cosa que podia fer jo era donar-li ànims què tampoc

estava malament tornar a França, allà hi tenia la resta de la família i

alguns amics. A més, ara s’hi arriba amb un moment en avió i

ens podríem anar visitant de tant en tant. Però el que més greu em

s’havia era que tants anys que feia que ens coneixíem, ja no la veuria

créixer, fer-se adulta.. ni veuria tots els nois que anessin passant

per la seva vida, ni els fills, ni la casa, ni res de res. Només

podria guardar el seu record com l’amiga de la infància de tota la vida

que en el seu moment va significar molt.


Recordo que durant un estiu, no recordo de quin any la Marie i jo

érem inseparables, ho compartíem tot, fins i tot les nostres baralles

que tota amiga ha tingut, però que sempre ens acabem reconciliant

fos com fos. Tot i això era el millor per a ella, començar de nou i per

molt difícil que fos, li aniria bé.


La seva mare se’n volia tornar, perquè tenia tota la seva família a

París, ella s’hi negava. Finalment la Marie aquell mateix estiu, l’estiu

del 2010 va marxar cap a Paris junt amb la seva mare i el seu germà

petit, en Denis.

Aquell mateix dia, abans que marxés recordo que vam estar

parlant, i li vaig dir:


- Jo sé que encara que te’n vagis la distància no serà un problema,

t’ho asseguro. Gràcies per tots aquets 12 anys que hem passat.


- Sí, gràcies a tu també. Han estat uns anys molt bonics al teu costat!

suposo que algun dia els nostres camins es tornaran a trobar com va

passar un dia.

Ens vam abraçar i ens vam acomiadar amb un petó.

Havien passat 3 anys des que se n’havia anat; des d’aquell dia

havia rebut 48 cartes, més els missatges que ens escrivíem amb el

messenger, això volia dir que seguíem en contacte, però a poc a poc

això va anar canviant. La Marie acabava de fer els divuit i jo feia 8

mesos que els havia fet, amb els anys que havien passat des de

que se n’havia anat ja tenia la seva vida feta. L’última cosa que vaig

saber d’ella era que tenia xicot i que havia entrat a la universitat per

estudiar psicologia. Des de aquell any, el 2013, vam perdre el

contacte, i ja no vaig saber res més d’ella. Van anar passant el anys

i l’anava recordant cada cop menys, però igualment sempre estaria

dins meu, perquè havia format part de mi durant tota la meva

infància.

En aquell mateix any quan anava cap a la INEF en el metro, vaig

veure una noia rossa molt guapa que em recordava molt algú, no

s’havia qui. Em vaig quedar 3 segons pensant i vaig reaccionar, era

la Marie!

Vaig anar corrents darrere seu i la vaig cridar, es va girar i es va

quedar uns instants pensant fins que em va donar una forta

abraçada i un petó. Li vaig preguntar:

- Què fas aquí?

- He tornat!-em va dir.

La meva cara es va convertir en un somriure d’orella a orella.

- M’han donat una beca per venir a estudiar aquí, a Barcelona...

Vam passar tot el dia juntes, jo no vaig anar a la INEF ni ella a la UB,

teníem massa coses per explicar-nos, i així va ser com dos camins

ben diferents es van tornar a trobar inesperadament.

Marina 2nB

TIRANT A BLANC

Aquí estic davant la pantalla de l'ordinador desafiant-me amb un full completament en blanc que provoca mal d'ulls.

El repte que em proposa es temptador pero alhora és laboriós; uns fulls en blanc suposa molta responsabiliat, pero també aporten llibertat a l'hora d'escriure sense veure't marcat per esquemes que et guiïn en el procés d'omplir-la.

Però, com podeu observar en aquestes pàgines, sabreu que al final vaig cedir al desafiament i em vaig quedar amb la meva làmina immaculadament buida.

Sense ser-ne conscient m'havia encadenat per culpa de la meva altivesa.

Però prou de laments i acusacions... ja havia donat la meva paraula i ara havia d'efectuar-la.

I aquí era on començaven les veritables dificultats en adonar-me'n que no tinc material sobre què parlar, la meva mina mental, darrerament havia estat explotada i ja no hi quedava res de valor. Almenys davant dels meus ulls tan pocs observadors. Començo a rebuscar (no literalment) entre els meus records, cercant indicis d'alguna idea...

En aquest moment penso que en són d'afortunats aquells amics meus que tenen històries per donar i per vendre i que jo no tinc una vida tan plena d'emocions. Jo no puc competir amb les seves històries amoroses (tocant a eròtiques) ni amb les seves aventures de cavalleria modernes. I ara per ara el que més s'hi aproxima és un vegada que em vaig trobar un billet, al terra i que en tornar a casa un noi em va picar l'ullet. Més tard em vaig adonar que el billet era sospitosament de 5,70 Euros i el noi clarament posseïa un tic.

Així que trobo un argument fàcil o ja em veig a altes hores de la matinada escrivint contes de fades i d'ogres...

Aquesta darrera idea no està del tot malament, me l'he d'apuntar abans que s'esvaeixi de la meva ment fugisera i esgotada de matèries primes . Però tornant al tema de les fades el trobo un tema poc adequat per a la meva edat, penso que és un àmbit massa filosòfic i pretenciós potser d'aquí uns quants anys quant ja sigui més culta i madura...



La meva idea principal pel text seria transmetre sentiments i idees pròpies utilizant una metàfora com a fil conductor. Però ara ve la pregunta del bilió, com puc aconseguir transmetre sentiments més o menys profunds al lector sense avorrir-lo?

Veient tot el que vull incloure en el meu relat, tres pàgines em sembla poc espai, però si penso en el poc que he progressat a l'hora trobar la idea principal del meu conte, tres pàgines em sembla una exageració malèvola i sàdica.

Jo ara per ara crec que la meta d'aquest projecte (escriure un relat de tres pàgines) ha de ser fondre la bombeta de la nostra làmpada per sobrecàrega... i parlant de bombetes, a mi se m'acaba d'encendre la bombeta que fins fa poc era apagada! Sembla que ha tornat el corrent a la meva ment... Ja la veig , la veig aproximant-se cap a mi, a través de les meves neurones veig que ve cap a mi una idea, una esperada idea, l'expec- tació és màxima, i s'apropa, d'aquí pocs instants, estarà a l'abast de la meva mà iii...................................... desil·lusionada veig que és l'encàrrec que li havia de recordar a ma mare. Frustrada li recordo i ella com a resposta em pregunta com vaig amb el text i instintivament li envio una mirada enverinada que li fa perdre repentinament l'interès en la meva narració.

Decepcionada pel desengany torno a la sala on m'espera l'ordinador un aparell poc inspirador per cert. Però en veure l'ordinador em vénen al cap amics meus amb la mateixa situació que jo i em sento almenys reconfortada i compresa (amb ales) perdoneu-me pel acudit dolent pero tres pàgines no s'omplen soles i he de ficar una mica de palla. Bé tornant al tema, de que creieu que estan escribint? Em permetré el luxe de donar-vos la meva opinió... Un dels temes record entre les noies serà l'amor, (ja se sap entre la primavera que altera i les hormones), també hi hauran casos inspirats amb la seva afició (futbol, basquet, judo...) i una petita minoria crearà històries d'assasinats i misteris, un cas també popular sera el google es a dir si le idees no van a ells ells aniran a les idees buscant contes per internet per molt trist que sigui... per últim vull aclarar que em puc deixar alguns assumptes i que la meva opinió no es del 100% fiable.





Un altre argument que em bé al cap és la fascinació que em produeix el pensar en la disciplina que deus haver de tenir per poder arribar a escriure un llibre on el mínim que has d'omplir sobrepassa les vint pàgines...

Però ara que toquem el tema m'acabo de donar conte que la meva crònica supera les tres pàgines i que increiblement no m'en havia adonat...

Ho sento, menteixo, he de ser sincera i confesar vos que consecutivament després d'escriure un parraf automaticament mirava

quant d'espai em faltava per escriure... Tot seguit em despedeixo estimat/da lector/a ha sigut un autèntic plaer (una mica llarg tot s'ha de dir ) i fins la propera a reveure...intentaré tenir les idees més fresques, convençaré a la mare per que em deixi treballar al costat del congelador.


Sarot Rodriguell 2nB

UN ESTIU INESPERAT

Tot va començar una tarda de primavera, el 27 de maig , vaig sortir de casa meva com qualsevol tarda, vaig anar a la Plaça Marcelina Montenys, on sabia que se celebrava una fira. Quan hi vaig arribar vaig veure una ‘’pesada’’ se qui sempre intentava escapar-me, però aquella tarda va ser diferent. Vaig intentar apropar-me al més possible a ella i només perquè l’acompanyava un noi anomenat Xavi que des del primer moment que el vaig veure, els meus moments passaven per pensar en ell. Va ser alguna cosa bastant estranya, preciós i a la mateixa vegada diferent, era una cosa rara per a mi. No podia entendre com es pot enamorar una noia tan ràpidament d’un noi, sense haver-lo conegut, ni haver parlat amb ell abans. Va ser increïble i ho segueix sent per a mi en aquests moments; que un bon dia et despertis com els altres dies, que facis el que acostumes a fer cada dia, que quan acabis de dinar estàs desitgis sortir una estona i que després, sense haver sospitat res abans, arribis a casa essent la persona més feliç del món. Aquell estiu, si digués que va ser el millor estiu de tots, només seria per ell, perquè em va omplir de felicitat. Em va esta agradant tot l’estiu i jo ni tant sols li vaig intentar dir.

No li vaig dir res perquè ens veiem molt de tant en tant i no volia morir-me de vergonya quan el veiés, per això vaig decidir dir-li quan veia que estàvem apunt de distanciar-nos cada cop més.
Las primeres setmanes d’aquell curs van ser bastant difícils per a mi, i crec que això és un dels motius pels quals ens vam distanciar. Vaig fer amics, em va canviar la vida, però no m’agradava que ell no formés part d’ella.
Feia ja tres o quatre mesos que no sabia res d’ell. No el vaig veure ni de passada pel carrer. Crec que finalment em vaig oblidar completament d’ell, però el destí ens va voler tornar a unir. Jo baixava del meu col•legi amb una amiga, i allà el vaig tornar a veure, allà va ser quan em vaig sorprendre de debò. Mai m’hauria imaginat que amb un simple ‘’Hola’’ se m’obris una nova porta. Una porta que es va tancar durant un temps però que des d’aquell dia es va tornar a obrir. Però no sabia com ens tornaríem a unir.
Va ser casualitat? Va ser el destí, que després de dos o tres dies, ens vam trobar al polisportiu, un divendres. D’ haver estat tres o quatre mesos sense saber pràcticament res l’un de l’altre, va ser com si fos aquell mateix estiu del 2007.



Jo em vaig encapritxar amb el seu amic, un noi alt, simpàtic i amb molt de caràcter, quasi no el coneixia, però alguna cosa en el seu amic sentia. Seria amor? O simplement una amistat?

No sabia ben bé el que era, però el que si sabia és que en el Xavi li va fotre, però sé perfectament que sempre li treu una part positiva a les coses, i es adonar de que si el seu amic i jo teníem alguna cosa més que amistat, no ens separaríem durant un temps, perquè era el seu millor amic. Per això en Xavi va fer tot el possible perquè el seu amic i jo sortíssim junts. Només vam durar una setmana, durant la qual jo sabia que no havia deixat de sentir el que sentia en l’estiu, per en Xavi. Va ser una pena que la nostra petita història només durés tres o quatre setmanes, però per mi van ser les suficients per saber el que vertaderament era la paraula ‘’amor’’. Però ara cada cop que el veig li dono mil i mil gràcies, perquè durant aquelles tres o quatre setmanes va ser molt importants per a mi i em va fer sentir una de les persones més importants del món. Ara som amics, però ell i jo sabem que no és així, som alguna cosa més que amics, som millors amics, ens ho expliquem absolutament tot, jo l’ajudo, ell m’ajuda, quedem junts per estudiar, encara que anem a col•legis diferents, ens ajudem mútuament.
Avui 17 de març del 2009, he anat al seu col•legi, com cada dia, sempre baixo per veure’l. Quan ha sortit per la porta del seu col•legi, m’ha abraçat i m’ha fet un petó.

De sobte, jo he recordat de quin dia estàvem.
- Xavi, saps quin dia és?
- Doncs, sé que és dimarts dia 17 de març del 2009, per què?
- No et sona de res?- li he dit sorpresa.
- Clar! Com vols que no me’n recordi de quan avui faríem un any?
- Pensava que no te’n recordaries.
- Doncs ja ho veus que t’equivoques.
En aquell moment, li he fet un lleuger somriure, volia transmetre-li la felicitat que sentia en aquell moment, primer, perquè se havia recordat i segon perquè després d’una relació, podríem dir ‘’dura’’, estiguem així de bé.
Durant aquesta relació, vaig treure una conclusió que mai havia pensat, és que es molt difícil, mantenir una relació d’amistat, després de haver passat una relació d’amor, segons diu la meva psicòloga, pocs casos s’han trobat així i n’estic molt contenta de que una d’aquests casos sigui el meu.

Eva 2nB

ÚLTIMES PARAULES

Notava que una horrible cosa passaria, el que no el sabia i el quan tampoc, per aquest motiu vaig decidir escriure records, moments i sentiments que m’agrada expressar a l’única persona per la que donaria la vida, en Lucas, el meu xicot.


Estimat Lucas,

Portem ja molt de temps així i saps una cosa? T’estimo.
M’agrada poder comptar amb tu, explicar-te un munt de coses cada nit i tu, dormir-te sobre el meu pit. També m’agrada pensar que sóc feliç perquè tinc al meu costat la persona que més estimo i a l’única que necessito perquè tot em vagi bé. Pensant-ho bé, l’única persona que de veritat m’importa.

És curiós, fa tres anys ja que ens coneixem i recordo aquell dia com si fos avui mateix. Recordo que em trobava a la platja, feia fred i a mi m’agradava moltíssim aseure’m a les roques a escoltar les onades del mar, el vent a la meva cara i desconectar de tot, allà era quan realment em sentia feliç i lliure. Fins que no sé com, però de sobte vas sortir tu. Potser estava tan concentrada en ser feliç que ni em vaig adonar que s’apropava algú, però un cop allà les coses van canviar. Jo seguia assejuda, tu a poc a poc vas anar-te apropant fins que et vaig veure. Vam estar parlant una llarga estona, sobre els nostres gustos, els nostres estudis, les nostres manies, els capritxos, el que ens agradava...realment vam parlar absolutament de tot. Es podria dir que ens vam coneixer bastant per ser la primera vegada que ens veiem. Els segons, els minuts i les hores passaven tan depressa que sense adonar-nos es va pondre el sol. Recordo també que mentre miràvem la posta de sol, ens trobàvem completament callats, mirant amb impaciència el sol, com desitjant que no és pongués mai per seguir junts. Després d’alguns minuts en el silenci ens miràvem l’un amb l’altre, eren d’aquelles mirades en que un ho diu tot, ens creuaven les mirades com dos enamorats.
Poc després vam intercanviar els telèfons, recordes estimat? Els dos ens vam posar vermells com dos tomàquets, però va valer la pena veient com estem ara.

Això només va ser el principi d’aquets tres increïbles anys que he passat amb tu i que espero seguir passant.

Si no recordo malament el dia següent esperava amb molta impaciència que em truquessis i com que ets tan maco, ho vas fer. Aquell dia estava que saltava per les parets, pensant que hi hauria una segona vegada per veure’t.

Il•lusionada, esperava el dia vuit amb impaciència (ja que m’havies dit de quedar el dia vuit que era el que t’anava millor) i només faltaven dos dies.

Per fi va arribar el dia tan esperat. Estava asseguda en un banc esperant la teva arribada. Recordo que quan vas arribar els dos semblàvem una mica tímids però mica en mica ens anàvem deixan anar. Vam estar una estoneta asseguts en aquell banc on jo seguia asseguda des d’avans que tu arribessis, poc després vam anar a prendre un gelat i a seguir parlant. Jo estava molt nerviosa però els nervis se’m van anar calmant mica en mica. La veritat es que vaig passar una màgnifica tarda, a part que estava amb tu, un dels altres motius és que creia haver conegut la persona que em canviaria la vida.

Ara me n’adono que sí, que tenia raó quan pensava que tu podies realment canviar-me la vida, que podies tornar-me a fer sentir el que realment era la felicitat, que podies fer que cada dia al teu costat fos únic.

Després d’aquest tres anys és quan més importància li estic donant a les coses, perquè he après que les coses s’han de guanyar, que te les has de buscar i que quan per fi les aconsegueixes és quan menys importància li donem i hauria de ser al contari, ja que només li donem importancia al fet d’aconseguir-les i el millor és poder tenir allò que realment t’has guanyat. Em va costar però et vaig aconseguir, perquè vas robar-me el cor que ja no necessito. Et preguntaràs per què, doncs, perquè ara tinc el teu i l’únic que necessito es això, estar amb tu i viure la vida si pot ser al teu costat.

Lucas, ets l’única persona de qui m’he enamorat de veritat i per això escric aquest carta, perquè si algun dia notes que et falta alguna cosa, la llegeixis, recordis tot el que estem vivint i que no t’oblidis mai de res.
No sé com dir-ho, tot és tan estrany. Ara deus estar treballant i quan tornis a casa tot serà com sempre, entraràs amb el teu peculiar “Hola, estimada, ja sóc a casa!” i la rutina seguirà, saps, però noto un pressentiment molt estrany que no para de donar voltes dintre meu i necessitava escriure això per demostrar-te que t’estimo de veritat, i que passi el que passi no deixaré de fer-ho mai, bàsicament perquè apostaria per tu Lucas, donaria la meva vida per salvar la teva.

Sabent com ets tu, tota aquesta carta et deu semblar una mica avorrida, o pot ser en el fons, allà al fons, on encara no conec res teu, potser aquestes coses t’agraden i tot.

Tot i que no ho creguis m’has canviat la vida. Sí, has fet que la noia que vas conèixer un dia com qualsevol altre a la platja, sola i sense ganes de res, ara sigui de les persones més felises del món, ja que gràcies a tu, estimat, ara sé realment el que és estar enamorat i ser feliç al costat d’una altra persona. Perquè la vida no és més que un camí, un camí on hi ha pedres en què ensopegem, també hi ha moments d’aquest llarg camí en què et creues a gent, gent que ha passat per la teva vida i t’ha marcat molt encara que algunes d’aquestes persones ja no segueixin al teu costat, caminant junt am tu. Però en canvi, algunes persones com jo, mentre caminàvem per la nostra vida ens vam trobar algú important, algú que a diferencia dels altres ha volgut seguir caminant al nostre costat i que ens ha dit que passi el que passi, vol seguir fent-ho. Vol seguir caminant junt amb nosaltres per moltes pedres que se li creuin pel camí i per moltes ensopegades que s’hagi de fer, aquesta persona ens va dir que seguiria al meu costat per ajudar-me a aixecar quan caigui. D’aquestes només hi sol haver una, que es la que normalement sol ser la nostra parella, o simplement la persona que estimem de veritat.

Per si no ho has entes, ets tu la persona que segueix caminant al meu costat en aquest camí que anomenem vida.
Sense adonar-te que el camí es va acabant i que arriba al seu destí, la mort. Per això crec que el que s’ha de gaudir es de la trajectòria i no de l’arribada.

Vull que quan llegeixis això, encara que estigui jo al teu costat per un moment recordis cada minut que hem passat junts i cada somriure que m’has regalat, vull que pensis el molt que te arribat a estimar i el molt que t’estimo, i sobretot vull que pensis que ets el millor que m’ha passat i que no em penedeixo gens d’haver-te conegut.

T’estimo moltíssim, gràcies per tots els moments que m’has regalat.
Un petò enorme,

Sònia




Aquella mateixa nit quan en Lucas va entrar per la porta de casa seva i va dir el seu “Estimada, ja sóc a casa”. Aquest cop ningú el va respondre. La Sònia no hi era però si la carta que havia deixat abans d’abandonar aquest món. Només arribar es va espantar molt, després va trobar la carta sobre el llit, la va obrir, la va llegir i mort de pena i d’alegria, per la bellesa dels mots, va exclatar a plorar com un boig.

No sempre les històries d’amor acaban com un vol, això sí, ella va deixar tot el que havia sentit en dos fulls plens d’amor per a l’única persona que havia estimat.

Laura 2nB