"Nota poètica"

21 d’abril 2009

L'amistat

La vida va improvisant a mesura que avança, segueix un camí que no té volta enrere, un camí que no saps mai on acaba ni on para. De vegades, pensant, arribes a la conclusió que vas prendre una decisió incorrecta, que no tens ningú al teu costat, que camines sol enmig d’un desert. De vegades tens por de quedar-te enrere,de veure com tothom avança a pas lleuger, i sents els peus aferrats a terra, però al voler fer un pas, però veus la por, por a quedar-te sol, a no veure a ningú al teu voltant, o algú al teu costat que t’acompanyi, algú que segueixi al teu cantó sense la necessitat d’una sola paraula, només pel fet d’estar. De vegades et preguntes per què?

De vegades, però només de vegades.

Hi ha moments a la vida que et sents amb més força i d’altres no tant, moments que veus que tot s’ensorra i veus com la vida s’esmuny, llavors, amb qualsevol cosa, per petita que sigui, notes com tot el teu cos s’omple de força, sents com tota i cada una de les parts del teu cos s’esbandeix i veus com ocupes un lloc més gran en aquest món.

Però quan em paro un moment a pensar, miri on miri, record trist o alegre, estàs tu.

Perquè recordo tots i cada un dels moments amb tu, totes i cada una de les bromes per les quals ens hem rigut. Perquè és quan estem juntes que el món es para i és quan la preocupació marxa, es quan res ens importa, quan el riure és l’únic que sentim, es quan ens podem veure guapes, quan podem ballar o cantar sense importar-nos com, ni si ho fem bé o malament, és quan més ens estimem a nosaltres mateixes.

I després, quan ja és fosc, després d’un dia de riure i riure, es llavors quan descansem un moment i parlem seriosament, quan ens expliquem experiències que hem viscut, aquells records que estan perduts en la memòria, quan juguem avera qui aguanta més desperta i parlem tranquil·lament, amb ordre i claredat. La nit és llarga i tenim temps. I en un moment de silenci, quan cada una pensa en si mateixa, quan cada una reflexiona sobre la seva vida, llavors és quan l’una o l’altra deixa anar una broma rient-se de si mateixa, dels records que acaben de compartir o de la situació en si i tornen tots els riures plens de vida, que de vegades només donen la sensació de ser una funda als problemes, però que et fan sentir forta i t’ajuden a continuar avançant.

Hem anat creixent juntes hem anat descobrint el món agafades de les mans.

Com canvien les coses, no? Com avança el temps.

Per això, per totes les voltes que ha fet la vida al nostre voltant, m’encanta veure’t quan estàs tan feliç que la felicitat se t’escapa de les mans i encara que de vegades ens quedem mirant els nens petits com juguen al carrer, l’una al cantó de l’altre en silenci, i enyoran aquells temps on érem les nenes petites que ens divertíem amb qualsevol cosa, les que anaven corrents a tots els llocs per por que aquests s’escapessin, les que sempre portaven un somriure per davant de tot sense adonar-se de res, només amb l’objectiu de seguir vivint aquell somni. Sé que n’hi haurà d’altre moments que enyorarem aquests.

I ara, ara tot continua igual que abans, sí, ens em fet grans, però encara, de vegades, pugem a la muntanya, a la part més alta. Ens asseiem en una roca i ho observem tot en silenci, tot i cada un dels racons d’aquest món que no té un perquè.
Alba M. 3rB

20 d’abril 2009

Pensaments d'un adolescent

En saber aquella terrible notícia, el meu pensament va canviar totalment. Vivia els dies més feliços al costat de ma xicota, però en rebre la trucada del meu pare dient-me que el meu millor amic estava a l’hospital, perquè una part del seu cos amb un nom estrany no funcionava, em vaig acomiadar d’ ella i vaig marxar corrents a casa. Com podia haver passat allò després que feia molts anys el pobre noi patia un càncer. Estava desesperat, esperant que el meu pare es canviés, i anar cap a l’hospital. Els minuts se’m feien eterns, pensar que en qualsevol moment podria passar alguna cosa. En arribar a l’ habitació 313, que era on estava ell, vaig entrar i el vaig veure allà al llit tot blanc, adormit, i al costat el seu pare, destroçat perquè portava moltes hores allà a l’hospital. Jo ja estava trist, però en veure’l, tan blanc en aquell llit estirat, es com si se’m caigués el món a sobre, no sabia què fer per aguantar les llàgrimes, perquè el meu pare no em m’atabalés amb ximpleries de que es posarà bé o coses així. Vaig sortir de l’habitació un moment, em vaig calmar, i vaig tornar a entrar. El meu pare es va posar a parlar amb el pare del meu amic. Parlaven de temes com el futbol, el treball i mes ximpleries que a mi no m’importaven per res, solament m’importava com estava ell. En passar una hora el meu pare em va dir que era hora de marxar. Jo em vaig acomiadar d’ ell i del seu pare. El viatge de tornada va ser d’un silenci rotund, on solament se sentia molt fluix la música que li agradava al meu pare. El dia següent, vaig estar com desaparegut per l’ institut. Ja em semblava una porqueria l’ institut, però a més a més haver d’aguantar aquell pensament a totes hores. Jo continuava callat a les classe sense assabentar-me de res del que deien els professors. Com que els professors m’havien fotut el curs, i jo també mel havia fotut portant-me malament a vegades, ja em donava igual escoltar o no els professor. Perquè escoltar si et suspendran igualment, si l’únic que s’havien fer era això. Tenia massas coses al cap. El meu amic, les notes desastroses que portaria a casa, el canvi d’institut que estàvem planejant amb els meus pares. Els meus amics ni es preocupaven per mi, els era igual com estigués, a ells solament els importen les noies i anar de guays, perquè la gent els conegués i penses que son enrotllats, però els problemes dels vertaders amics no els importava per res. Jo ja estava acostumat, perquè com que sempre no fan cas del que dic, ells fan el que volen, a mi m’era igual. A casa també estava desaparegut, arribava, berenava, i em tancava a la meva habitació a fer els deures o dibuixar, fins i tot llegir, i mira que mai llegia. Els meus pares em preguntaven si passava alguna cosa, i jo els deia que no, que tot va molt bé, i els somreia, perquè s’ho creguessin. Parlant sense embuts, la meva situació ara mateix a la terra era una porqueria! Cada dia, parlava amb menys gent, cada dia, parlava menys, cada dia llegia més, perquè llegir era l’únic que em feia oblidar per uns vint minuts al meu amic.

Els dies es feien eterns, mentres jo pensava d’arribar a casa agafar el llibre i llegir, per oblidar aquells pensaments que em rondaven el cap tot el dia. Fins i tot el que més m’agradava que era jugar al futbol, em resultava difícil, perquè era en aquell camp on el vaig conèixer, on vaig jugar amb ell cinc anys seguits, tants partits al seu costat, tants moments inoblidables a sobre el camp, però encara que no ho sembli el futbol és l’únic esport on fas que les amistats siguin mes grans, encara que la gent que el veu solament pensa: “Són 22 nois ximplets corrents darrera una pilota per ficar-la en una porteria”. Van molt equivocats, a ells ja els agradaria sentir les emocions que es viuen dintre d’un camp.

Jo continuava en el meu món apartat de la gent, apartat de tot allò que em rondava, solament m’importava el que tenia en el meu pensament: el meu amic. Eren dies difícils, perquè ja és bastant dur aguantar el pobre noi, que a sobre estava plantejant-me un canvi d’institut. Era o lluitar pels estudis i deixar a aquella persona tan especial, que era la única que em feia feliç, o seguir en aquell institut mort de fastig, i deixar que anés passant el temps. Els meus pares m’intentaven animar amb ximpleries de que ja passarà, i no et preocupis per l’ institut, es una mala ratxa, però jo no els escoltava, estava més pendent d’altres coses, la forma de la llum que entrava per la finestra de la meva habitació a través de les persianes tancades o els sorolls que sentia. Quan em deixaven sol agafava el llibre i em submergia en l’aventura.

Jo continuava fent les mateixes coses, però sense aquelles ganes que li posava abans, fins i tot, amb el que m’agradava anar al camp del meu equip preferit, em semblava avorrit, estar allà mirant un partit, amb el be que m’ho passava abans d’ estar així, cridant, insultant, rient i el més importat, sentint-me un més d’aquell equip que meravellava el món amb el seu futbol.

Cada dia m’enfonsava més, i més, i no sabia que fer per sortir d’aquell pou què no tenia fons. Cada vegada feia les coses amb menys ganes, m’aixecava com si fos un esclau, em dutxava i anava cap a l’ institut escoltant música. En entrar per la porta em treia els auriculars i ja pensava que acabés el dia, per poder refugiar-me un altre cop a casa, fent qualsevol cosa, però a soles.

Cada vegada sortia menys amb els meus amics, que ja em deixaven de banda moltes vegades, però ara era jo qui no tenia ganes de sortir amb ells, i aguantar els “Que et passa, perquè no jugues o coses per l’estil”.

En acabar el llibre, em vaig sentir com desprotegit, com si ja no hi hagués aquell escut, entre la diversió i els problemes, i a part amb el llibre que m’havia llegit, de desgracies i mes coses, em va fer tornar a recordar el meu amic. Aquella tarda, el meu pare em va comentar que al noi l’operarien demà, i que tindríem que anar a l’ hospital. Jo vaig arribar amb ànsies a l’ hospital, el vaig veure, i vaig pensar que ja li quedava menys perquè es traiés aquell sofriment de sobre. També vaig pensar, que millor que l’operessin ja, perquè es veia als seus pares destrossats, i abatuts, perquè portaven dies dormint poc, i quasi sense menjar. Quan el doctor va arribar per dir, que ja havia arribat l’hora de l’operació, em va agafar un temor intern, com si dintre meu i hagués alguna cosa que em deia que no aniria be l’operació. Però m’equivocava. Al cap de molta estona, va sortir el doctor dient que l’operació havia anat bé, i que ja li quedava menys en aquell hospital. Els dies se’m van alegrar una mica, com si aquelles paraules del doctor, haguessin obert les portes de la meva alegria. Però l’alegria no sortia del tot. Ja l’havien operat, i jo estava content sabent que dintre de poc el tornaria a veure per el carrer, però no estava feliç, encara que ja sortia més, parlava més i tot, a l’ institut continuava igual d’ amarga’t. Jo ja sabia que el institut era una porqueria, però no podia reaccionar, al saber que cada dia a les vuit del mati havia d’anar al meu infern personal, haver d’escoltar com persones més grans em deien coses que jo no entenia per res, i continuava desaparegut a les classes.

Al final he après a canviar aquest pensament que era un infern, a pensar, que eren coses que havia de superar per poder ser el que volgués de gran. El meu amic ja torna a estar pels carrer jugant, i fent el que més li agrada que és jugar a futbol. Aquesta mala experiència m’ha ensenyat que no tot a la vida és un camí fàcil, i que per poder ser feliços hem de passar per mals moments com el que jo he viscut, i he expressat en aquesta història.


Marc S. 2n B

Què és la vida?

Què és la vida?

Infinits instants

Units

Per l’experiència pròpia.

La vida és com un oceà ple d’aigua,

Una situació que mai s’acaba

Un infern ple de foc,

Un amor apassionat.

Dels corrents intrauterines,

Passant per les turbulències socials,

I acabant amb la tranquil·litat

D’una mort plàcida.

La vida s’inicia

Amb una falsa,

Dolça imatge de la infància

Acabada en un mar de dubtes.




Adolescència, etapa d’emocions,

Emocions enfrontades

Ira, ràbia, odi, amor

Tot junt envers una persona.

Període sentimental,

per què hi ha d’haver ràbia, ira i odi,

Podent haver-hi serenitat,

Dins d’un mateix ésser?

La vida arriba al seu fi

Se t’escapa de les mans,

No tens temps per tornar enrere

Només assumir el destí

Després d’una llarga vida

amb emocions i sentiments

l’últim que ens resta

és acomiadar-nos plorant.

La vida és un seguit d’etapes;

Infàntesa, adolescència

Adultesa, vellesa

I acaba amb una mort plàcida.

Roberto I. 3rA

Gràcies

Últimament, quan demanes textos per sant Jordi o per pujar nota, acabo fent textos tristos i ara voldria canviar una mica la “fama” aquesta.

Voldria començar explicant l’any en què et vaig conèixer. Va ser exactament fa tres anys , a primer d’ESO, un any difícil per a la gent que entra a d’institut, morta de por perquè es deixa enrere tota una etapa en la qual els professors eren com un més de la família, o t’ajudaven amb tot i et tractaven com un més dels seus, i comences una altra etapa de la teva vida, on comences a ser gran, on els professors ja no t’ajudaran com si fossis un més sinó que t’ajudaran com el que ets un alumne, no es preocuparan per la teva vida personal i estaran a la classe per ensenyar i ja està.

Però per a mi aquest canvi va ésser molt diferent. Recordo la meva primera classe de català, vaig conèixer una professora que no només estava allà per explicar el temari d’un tema i intentar que l’aprenguéssim, no! Vaig veure en tu, un persona que es preocupava primer per intentar ser un més de l’alumnat i no una autoritat per nosaltres. Abans de començar a ensenyar els complements del nom, conèixer , encara que sigui mínimament els teus alumnes, perquè en un any, no és possible conèixer trenta alumnes, però, si pots intentar saber com són, i creu-me que això per a mi va ésser un alegria molt gran i un descans.

Va anar acabant l’any i encara que se que podria haver fet més vaig aprovar català, i vaig començar a saber com eres: una persona treballadora i sincera.

L’any següent, em vaig endur una alegria quan vaig saber que aquella professora que m’havia ajudat tant en aquell canvi tan gran que va fer la meva vida, continuava amb nosaltres, i sabia que la podria continuar coneixent i aprenent d’ella, i sabia que si en algun moment tenia cap problema, ella m’ajudaria. Aquell any, és a dir l’any passat, al primer trimestre, vaig suspendre, però els dos següents els vaig aprovar, i crec que per a un professor, la major satisfacció és que un alumne aprovi la seva assignatura; i aquell any encara et vaig conèixer més, i vaig aprendre més de tu, però no va ésser fins a aquet any que vaig acabar de saber com eres.

Aquest any, no vaig gaire bé a català i no et puc acabar d’agrair el que has fet per mi, que encara que per tu potser sigui poc per mi és molt. Quan em vas veure a l’escala asseguda, trista, plorant i em vas preguntar què em passava, allò, Ruth, va ser molt per mi, perquè et vas preocupar per mi i em vas dir que no plorés que no valia la pena i ,de veritat, que em diguessis allò en aquell moment em va sorprendre i a la vegada em va agradar molt.

I va ésser en aquell moment quan vaig saber de veritat com ets, que per davant de tot, ets una persona, abans de ser una professora ets persona, i això ho admiro de tu. M’agrada molt que sigui així, a mi, m’ajudes molt Ruth, perquè, no ets un anagrama , perquè el teu propòsit no només és que els teus alumnes aprovin, sinó, que també s’ho passin bé fent-ho i que siguin feliços, i de veritat Ruth que et dono les gràcies , gràcies per ser així .

Potser no t’ho havien dit mai, però és d’admirar ser així amb els teus alumnes, perquè no són res teu, però tu intentes que ho siguin, i crec que amb aquest text estic parlant per moltes persones que en algun moment han estat ajudades per tu.

T’escric aquest text per agrair-te tot el que fas per nosaltres, ja que porto dos trimestres suspenent la teva assignatura per no estudiar el suficient, però que sàpigues que no és per tu si no per mi.

I et dono les gràcies ,Ruth , gràcies per ser com ets, una gran persona i una professora tan sàvia que sap aprofitar els seus coneixem
ents i transmetre’ls als seus alumenes. Mai no em cansaré de repetir-t’ho.

Xènia M.3rA

Lúltima voluntat

Tot va començar un 14 de març de 1940, un noi anomenat Frank estava


refugiat juntament amb la seva família a Munich. Van haver de desplaçar-


se perquè els nazis No els trobessin. Van anar a una església en ruïnes,


però que hi havia més gent. A l’església hi havia més nens i nenes de la


seva edat i va conèixer una noia molt guapa, d’ulls verds i cabell ros,


anomenada Anna. Un dia en Frank va anar amb la colla a integrar-se i la


veritat se’n va sortir força bé. L’Anna anava sempre amb un nen que és


deia Erik. En Frank sempre que els veia junts es moria de gelós per dintre


però ell havia de dissimular, perquè els altres no se n’adonesin


que ell, estava bojament enamorat de L’Anna. Van anar passant els dies i


arribar l’hora de que en Frank, es va haver d’acomiadar de l’Anna i la resta


de la colla. Va ser realment dur per ell, però no va tenir més remei que


acceptar-ho. Van passar un parell de mesos i dos soldats Nazis van


Localitzar l’estància d’en Frank i dels seu familiars, ell com era el més petit


de la família tothom estava intentant protegir-lo perquè fugís i ho va


aconseguir, però això li va costar la vida del seu tiet i la del seu cosí mes


gran. Amb prou feines se’n va sortir, però havia tingut sort, havia sortit viu,




a diferència dels seus familiars que segurament acabarien sen executats


abans d’haver passat per un camp de concentració, però ell s’enfrontava a


un altre gran problema: havia de sobreviure pels seus propis mitjans, no


tenia exactament a ningú que l’ajudés ni que pogués guiar-lo.


En Frank, però, era molt espavilat i gràcies al seu instint “salvatge” se n’ha


va sortir prou bé. El menjar no tenia més remei que robar-lo a altres civils


refugiats, l’aigua també l’havia de robar per poder sobreviure. Un dia com


qualsevol altre va anar a robar la seva teca però se li va creuar un petit


obstacle pel camí, quan retornava de la seva cacera. Un tanc nazi el va


agafar i el va portar a un centre de refugiats malgrat el treball que els hi va


costar als soldats capturar-lo. Curiosament a anar a para al mateix que es


trobaven els seus familiars juntament amb l’Anna i la colla. No tenia


paraules per explicar l’alegria que en aquells moments li recorria pel cos,


però mes feliç podria estar si no fos perquè com sempre l’Erik estava


assegut junt amb l’Anna. La seva alegria va disminuir de 1000 a 0 en


qüestió de mil·lèsimes en quan va veure el petó entre l’Erik i l’Anna.


En Frank estava trist, i li era absolutament igual que l’executessin o no.


Va arribar el dia en que va ser l’hora de executar als civils en grups de 10.


L’Erik no parava d’estar sobre de l’Anna i fent-li petons però a ella no


se l’hi veia gaire convençuda.


Quan es dirigíem cap el camp el fi, l’Anna va cridar a en Frank i li va


intentar dir alguna cosa però ell mai no la sabria.


Quan estaven els soldats apuntant-los apunt de disparar-los en Frank Cridà,


Anna no puc morir sense abans haver complert la meva ultima voluntat. En


Frank es va acostar a l’Anna i... La va besar.


Just en aquell moment tots dos van ser executats.

Albert P. 2nB

Adéu, petita.


Ella reia pel brunzit d’una mosca

i ell li reia la rialla.




Com cada tarda d’estiu, baixo al parc de sota casa a prendre l’aire.

Ara observava a un noi i una noia, que vénen aquí molt sovint, no en sé el nom, ni tinc la intenció de saber-lo, però els observo.

Sempre van junts, estan allà al banc, cada tarda, bé com jo. s’asseuen al banc que está entre la font i el tobogan.

Però ara ja fa temps que no els veig. Un dia sí, la vaig veure a ella, però no anava al costat d’ell.


Abans sempre hi seiem els dos. Passàvem hores. Tarda rere tarda, asseguts en el banc. Parlant de tonteries a vegades.

Quan arribàvem ens compràvem un gelat de vainilla amb trossets de xocolata. Fins que els dos no ens l’ acabàvem, no parlàvem de res.

Cada un pensava en les seves coses sense comentar cap mena de comentari.

Quan ja havíem fet l’ultima mossegada del cucurutxo, dèiem alhora: -Que bo.

Aleshores ens miràvem i rèiem. Com sempre ens quedàvem tallats sense saber què dir. I tu amb una pregunta tímida, em deies:” què tal ? ”. Et mirava, i et començava a explicar tot el que em preocupava. Tu gairebé com si no m’escoltessis, canviaves de tema per tal de fer-me somriure.

Quan no teníem res a parlar, tu m’agafaves de sobte, i em començaves a fer pessigolletes, i eres capaç de, amb una cosa així, tenir-me contenta fins a la tarda següent.

Eres especial, fins i tot, quan et tenia al costat, era capaç de somriure només perquè els núvols tenen formes, i perquè avancen pel cel com si fos una carretera.

Molts cops quan no sabíem què fer, jugàvem a ser petits, i ens tiràvem pel tobogan...o ens estàvem una bona estona gronxant-nos.

I quan la tarda començava a refredar, i els nens i nenes ja recollien cubells i pales, nosaltres decidíem fer el mateix.

Estaves tot el camí fent-me bromes. Un dia t’agafava i em despentinaves, sabies que això em molestava. o em feies pessigolles una altra vegada. I jo començava a riure sense parar, val a dir que sóc de riure fàcil.

Però eres capaç totes les tardes, per molt deprimida que estigués, de fer-me contenta.

Quan arribàvem a casa em feies un petó. Aleshores jo et tornava la broma d’abans, i tu t’hi tornaves, i així una bona estona. Com si cap dels dos volgués deixar marxar a l’altre, i finalment paraves, et controlaves el riure i em deies: adéu petita, i et posaves a riure, encara amb les pessigolles al cos.

En aquell moment, jo m’esperava amb les claus a la mà, i quan estaves a dalt del carrer, et giraves i t’acomiadaves per darrer cop amb una ganyota.

I jo em quedava amb la mateixa posició, les claus a la mà i mirant carrer amunt. Observant com el teu cos anava disminuint a cada pas que donaves. Fins que giraves el carrer.

Aleshores jo feia un petit moviment amb el cap, intentant veure’t altra vegada. Però no et veia, la paret m’ho impedia.

Obria la porta a poc a poc, sense deixar de mirar carrer a munt, per si de sobte, treies el cap per la cantonada. I quan m’ assegurava de que no, entrava.

Agafava el mòbil esperant a que em sonés, i quan ja no podia esperar més, quan ja havia esperat una hora inacabable, et trucava. I ens estàvem una hora o més, parlant. Com si fes mesos que no sabéssim res l’un de l’altre. Comentàvem totes les coses que havíem fet aquella tarda, i rèiem per les mateixes bromes.

Tornàvem a quedar pel dia següent. A les cinc a la cantonada, com cada dia.

I altra vegada hi havia la senyora del banc que ens observava, el nen del barret vermell, i tota la gent que omplia aquell parc cada dia.

I nosaltres una tarda més, repetíem la mateixa aventura que ens esperava cada tarda d’estiu en aquell parc. I sempre, teníem coses noves que explicar.

Però l’estiu va anar passant, i les tardes es van acabar.

I el nostre banc i el parc, ara ja forma part del record, i ja no ens veu cada tarda... allà asseguts, rient-nos les rialles.

Laia P. 3rB

Unes poques paraules són suficients

Hola, em dic Marc i sóc adoptat. Tinc tretze anys i als tres vaig arribar aquí, a Catalunya. Des de llavors no m’he mogut d’aquí ni he tornat al meu país ni que fos per fer una visita. A mi m’agradaria anar-hi per només veure d’on vinc. Tinc decidit que de gran ho faré i també que formaré part d’una ONG per ajudar el meu país. Jo vinc d’un país molt pobre d’Àfrica, per això els meus pares no volen que hi vagi. Diuen que no cal que vegi de la manera que viu la gent d’allà. Però saben que tard o d’hora hi acabaré anant perquè de fet és el lloc on vaig néixer. Jo no em considero africà, perquè porto molts anys vivint aquí, des que tinc consciència del que faig; ni tampoc sé parlar la seva llengua. Jo només sé català, castellà i una mica d’anglès. Fins i tot el meu nom és català.

Hi va haver una temporada molt dura a la meva vida. Va ser fa 4 o 5 anys. Els nens de la meva classe sempre m’insultaven pel meu color de pell. Em deien: ‘’Negro de mierda’’, ‘’Torna-te’n al teu país que segur que encaixes millor que aquí’’, o altres no es referien al meu color de pell sinó al fet que era adoptat. Llavors em deien: ‘’quina pena em fas, ni la teva mare et va voler en el seu moment i tan bon punt va poder se’t va treure de sobre (tot això m’ho deien en un to despectiu)’’. Però jo no els entenia, ja que no els havia fet res perquè em parlessin i em tractessin d’aquella manera. A mi em costa molt fer amics, i m’acabava de mudar i vaig anar a parar a l’escola on més depreciaven els nens d’altres països o adoptats, perquè deien que no érem com ells. Que un sol d’ells era millor que tots nosaltres junts. Jo em considerava igual que ells l’únic que em diferenciava era el color de la pell, el lloc on venia i ara puc afegir que jo era més madur que ells, ja que ho veia tot amb inferioritat. Havia de menjar a la taula dels nens petits, ja que no em deixaven asseure’m amb ells. Aquella va ser una etapa molt dura per a mi i va durar gairebé un any fins que va arribar el que ara és el meu millor amic, en Roger. Ell era diferent als altres, no era adoptat ni estranger, era ben català, però ens considerava a tots en igualtat de condicions, és a dir, em tractava com a tots els altres. I encara més, un dia quan m’estaven insultant va venir i em va defensar. Després d’uns quants intents fallits els altres nois es van cansar i em van deixar en pau i en Roger em va dir que mai més deixés que aquells pocavergonyes em deixessin en ridícul ni m’insultessin perquè jo era igual que ells encara que no vinguéssim del mateix lloc. Jo em vaig quedar parat. Era el primer cop en tota la meva vida que algú em defensava, però era impossible enfrontar-me a ells o això pensava. El dia següent em van tornar a insultar i aquest cop van afegir: ‘’Què, ara no tens a ningú que et defensi, no?’’ i van riure. Llavors des de lluny el Roger em va mirar amb una d’aquelles mirades que són com si et disparessin i jo en seguida vaig reaccionar i els vaig respondre: ‘’que no hagi nascut al mateix país que vosaltres no vol dir que sigui diferent a vosaltres. Jo no sóc una persona, que a pensa,camina,escriu i fa les mateixes coses que vosaltres,o no és així? ‘’Llavors vaig afegir: ‘’ Ben pensat, hi ha una cosa que sí que ens diferencia, que jo no vaig criticant la gent ni insultant-la perquè no tinc res millor a fer o perquè realment no vull mostrar-me tal com sóc o vull cridar l’atenció’’. En el moment que vaig acabar de pronunciar aquelles paraules se’n van anar a corre-cuita sense dir ni piu. En Roger em va mirar i em va aixecar el dit polze en senyal de que ho havia fet molt bé. Llavors jo m’hi vaig acostar i li vaig donar les gràcies pel que m’havia dit el dia anterior. Ell em va dir que només necessitava que algú em digués que jo podia fer-ho i que era igual que jo, i que aquest jo no fos la meva consciència. Ell també va afegir: ‘’ No entenc com la gent pot jutjar a l’altre sense saber com és en realitat, només pel seu físic- jo crec que tu ets molt bon noi, ets més educat que tots els que estem aquí: mai et queixes, sempre fas el que et diuen..., en definitiva, ets molt més bona persona que ells i si fos amic teu em sentiria molt afortunat’’. Aquell moment va ser el principi de la nostra amistat, que encara dura. I per cert, després de dir tot allò a aquells nois ja no han tornat a insultar-me mai més. La veritat és que el que em deien els meus pares era veritat, diuen molt, però a la que t’hi enfrontes se’n van corrents sense saber que dir. L’aparença enganya.

Al cap de 3 anys el Roger se’n va haver d’anar, ja que al seu pare l’havien destinat a França. Ell i jo ens continuem veient a l’estiu i quan hi ha un pont. La veritat és que per més quilòmetres que ens separin ell sempre continuarà sent el meu millor amic. Mai no podré oblidar el que va fer per mi. Van ser unes poques paraules, però aquestes van fer que la meva vida deixés de ser un desastre i que jo tingués més confiança en mi mateix i el més important, que acabéssim sent els millors amics.

Ona R.3r B

Un lloc estrany

En Pau tenia una família molt estranya, el seu pare acabava de ser empresonat i la seva mare passava poques hores amb ell perquè tenia una bona feina. Vivien en un pis petit, però des que el seu pare havia marxat s’havia fet gran. La detenció del seu pare per part de la policia li va canviar la vida. Va passar de ser un noi amb molts amics i que sortia sovint amb ells, que treia bones notes, educat, simpàtic...A ser una persona trista, sola, marginada.

Des del dia en què tothom va saber qui era l’home misteriós que treballava de nit, el seu pare, tot va canviar. Abans de l’empresonament ell no entenia moltes de les coses que feia el seu pare. Molts cops, pensava que no tornaria fins tard i arribava d’hora o, a vegades, no el veia en dos o tres dies. Ell ja sospitava alguna cosa i quan va saber que l’havien agafat robant es va sentir pitjor que mai. A l’institut, tothom l’increpava i això es va sumar a la ràbia que ell ja sentia. No ho va poder suportar.

Pep V. 3rA

A la seva mare li passava exactament el mateix. A la feina, tot li havia canviat. Només van tenir un remei: posar rumb a un altre indret.

Semblava un lloc tranquil. Van arribar a un lloc nou, un paisatge agrari, incomparable a la gran ciutat. Pensaven que allà ningú no els molestaria. Després de la persecució sobre ell i la seva mare al barri de la ciutat, en Pau tenia la il·lusió de poder tornar a ser com els altres, de no estar marginat.

I així va ser, van passar els primers mesos i la tranquil·litat manava en el nou lloc agrari. En Pau preferia estar avorrit que menyspreat. Però a mesura que passaven els dies, la decepció es va apoderar del noi. Es pensava que allà trobaria amics i respecte. Però no va ser així. A la nova escola hi havia molts pocs alumnes i no eren gaire sociables. El que si que li havia arribat era el misteri de la masia abandonada. Deien que qui havia entrat allà, havia mort al cap de poc temps.

La seva mare s’havia adaptat bé al poble, tenia feina al supermercat i li agradava el tracte amb la gent. En Pau mica en

mica va fer amics. No es creia la història de la masia i un company seu, en Dani, tampoc. Van decidir anar a la masia a comprovar-ho. Hi havia un bon camí per arribar-hi. Es van parar just davant de la masia, no semblava tenir res de misteriós. Estava destrossada per pràcticament per tots els cantons. Al final, hi van entrar. Van estar la suficient estona per tornar el poble i desfer el misteri. Estaven sortint de la masia quan una veu els va cridar. Es van girar lentament i van veure un home vell, en Pau anava a marxar corrents, però no van ser a temps. L’ancià els va tancar en una sala i els va dir que no els volia fer mal. Va explicar-los una història molt llarga. Era un home refugiat allà durant més de seixanta anys, amagat des de la guerra civil. No podia sortir de la masia perquè, de jove, va matar un noi de bona família que el va trobar quan estava amagat de l’exèrcit. Sabia que l’anava a delatar i només va tenir l’opció de matar-lo prop d’aquí. Va aprofitar la llegenda de la masia i s’hi va refugiar. Però no va poder sortir d’allà en tota la seva vida perquè l’evidencia que ell era el culpable de la mort del jove amb més diners del poble era ell, va fer que molta gent el busqués durant anys i anys, però sempre sense acostar-se a la masia. Els hi va demanar a en Dani i en Pau que no expliquessin la història a ningú. El refugiat, però ja estava molt malalt i no trigaria en morir-se i en Dani i en Pau el van visitar fins als últims dies de vida.

Un cop mort l’home van explicar la història, encara que ningú els va creure.

15 d’abril 2009

Conte de tardor

Sant Narcís era un poblet situat en el fons d'una vall, que rebrotava amb la primavera des de les altes pastures de les muntanyes circumdants i es refrescava a l'estiu amb els somriures dels nens,vagabunds sense col·legi, pels camps. Les seves cases estaven fetes de gruixudes parets de pedra, abrigant la calor de la llar durant tot l'hivern. En els seus carrers empedrats, es passejaven cap a l'hort els homes amb les seves mules i carretes; gossos sense amos i gats que aprofitaven l’estoneta de sol per escalfar sobre els maons cuits. Les velletes amb els seus vestits negres anaven a missa de dotze, a la petita ermita, els murs antics verds amb uns trossets d'herba aprofitant les poques hores de llum. A les quatre de la tarda, les altes muntanyes tapaven la vall i tot era aleshores fosc, una nit màgica en la qual el fum de les fogueres ascendia com figures espectrals cap a un cel ple d'estrelles.

Però aquella tardor, es va tornar més freda que de costum. Grans màquines, amb alè de ferro, van aparèixer per recordar-los que aviat haurien de marxar d'allà. Als pocs ancians que quedaven, els era igual viure o morir en aquell poble o en el que s'estava edificant al capdamunt de la carena. Això sí, van exigir que els construïssin un cementiri en el lloc més assolellat i traslladessin allà les restes dels seus parents difunts, ja que per a ells la seva terra, estava allà on jeien els seus morts.

La vall es va cobrir d'aigua, un any més tard. Des de les seves cases aparellades, amb calefacció i aigua calenta, panells solars, finestres d'alumini Climalit i balcons amb barrots de forja, els ancians miraven amb certa enyorança com l'aigua anava cobrint, primer les cases més baixes, els carrers, la mina, el dispensari, la taverna, el col·legi, les balustrades de fusta cobertes de geranis a la primavera i per últim l'ermita de Sant Narcís. Tot va desaparèixer, engolit per un mantell marró. Es van inundar els llocs sagrats on havien estat beneïts, un a un, els pobletans que ara miraven impassibles l'aigua ascendir per les pedres centenàries. Tot allò tenia una bona finalitat: proveir d'aigua a la gran ciutat i els bons caps exigeixen a vegades retribucions ingrates. En poc temps, ja no quedava res visible de Sant Narcís Vell, i tots van entrar a refugiar-se en les seves cases noves amb parets de pladur i terra de gres català.

En Pere havia nascut a Sant Narcís Vell, "Feia ja... ¿Més de quaranta anys?“ pensava assegut sota un arbre mirant l'aspecte serè de l'aigua al vespre. Quan tenia set anys, la seva mare li enviava les vaques a pastorar, al capdamunt de la muntanya, i des d'allà divisa el poble, just des del mateix lloc on estava assegut. L'alzina que li donava ombra, havia anat obrint les seves branques mentre ell s'aixecava centímetre a centímetre del sòl. I el rierol, serpentejant, havia amainat seu so amb el pas del temps. Va créixer contemplant el poble des de dalt i ara era el poble el que li observava des de dalt del turó. Va mirar cap enrere mentre les cases anaven obrint els seus ulls a la nit i va sospirar: un sospir llarg que li va portar aroma de pa recén fornejat.

En Pere no era molt intel·ligent, tots en el poble ho sabien. Quan vivien a Sant Narcís Vell a ningú li importava massa el seu aspecte de deixadesa, ni que cantés cançons pel carrer en veu alta o que parlés als coloms imitant el seu parrupeig. Però a Sant Narcís Nou, era diferent. Els carrers empedrats i arbrades, amb indicacions de no portar als gossos solts, i bardisses delimitadores dels pocs espais verds entre casa i casa, no semblava tenir molta concordança amb el fet que en Pere portés els pantalons mig trencats i orina a les cantonades davant dels nens que, ara fugien horroritzats, quan abans feien el mateix que ell. Considerava que ell no havia crescut com els altres i encara es permetia el luxe de fer les mateixes coses que feia quan era un noiet.

Malgrat tot, els vells havien anat morint i Sant Narcís Nou s’anava poblant de personatges que deixaven les seves primeres residències a la gran ciutat. Amb ells es feien més cases, més ciment s'escampava sobre la terra parda de les muntanyes. Les cases tenien un aspecte similar a les que tenien les del poble vell, pedra i fusta, però dins d'elles bategava un cor més urbà i cosmopolita.

Aquella tarda li havien fet fora del supermercat perquè tenia les mans brutes i no podia tocar els productes amb tanta rona en els dits.

Vés a rentar-te, guarro – li havia cridat la senyora Montserrat estirant el seu mono cap amunt. - No entris més aquí amb aquestes ungles plenes de merda.

Es va mirar les mans i va pensar que potser sí que estaven una mica brutes. Havia estat buscant cucs per pescar i com sempre, se les havia fregat en els pantalons de pana. El rierol el va conduir al pantà i, allà assegut, a la vora de l'aigua va perdre la noció del temps sense que pel cap circulés pensament algun. En un moment, ja no se'n recordava que li havien fet fora del supermercat ni per què. Allà va estar assegut fins que la lluna va sortir per un horitzó blanc i immens.

Va introduir les mans a l'aigua i es va preguntar perquè la lluna l'escalfava més que el sol, si aquest brillava amb més fulgor. No ho entenia, com havia tantes coses complicades que aviat se li anaven del cap. Sense adonar-se'n, es va veure recolzat per un aireig tènue que feia moure les fulles dels arbres delicadament i li xiuxiuejaba paraules a cau d'orella.

-Pere ...- va sentir una veu harmoniosa que li deia.

Es va girar cap a ambdós costats per buscar d'on provenia aquella misteriosa veu, però no va veure a ningú. De nou va tancar els ulls i la veu es va tornar més intensa.

-Pere ... ets tan descuidat com quan portava les vaques a la muntanya i les

deixaves pasturar al seu aire, mentre feies migdiada reclinat allà.

Va obrir els ulls ràpidament i va veure una bella jove que li assenyalava l'arbre sota el que seia quan anava a pastorejar. La va mirar sorprès intentant recordar, però no era com les noies del poble. No hi havia cap jove tan bonica a Sant Narcís Nou. La recordaria sens dubte si alguna vegada l'hagués vist abans.

-No et conec ... -Li va respondre aixecant el cap amb desconfiança - Com

saps que portava vaques?

La Jove es va asseure al seu costat, deixant banyar seus peus nus a la vora de l'aigua -Et veig moltes vegades des de baix assegut a la roca quan només eras un nen. A

vegades pujaven els nois del poble i els perseguien perquè et deien que eres

ximple, després et costava bastant treball reunir de nou les vaques.

En Pere va pensar que es tractava d'una d'aquelles nenes que li miraven de lluny amb

expressió de por.

Te’n vas anar del poble? - Li va preguntar amb estranyesa.

Mai abans una noia havia conversat amb ell i va tractar d'amagar les mans brutes. Ella tenia el cabell llarg, és clar, sedós i una mirada resplendent. No sabia molt bé per què, però aquella jove li evocava records del seu antic poble. La mirava als ulls i creia sentir les veus dels nens current pels seus carrers, apreciant l'olor de la llenya cremada que sortia de les xemeneies, olorant el menjar acabat de fer ...

Sempre he estat aquí! - Va exclamar la jove mirant cap a les aigües profundes i

tèrboles del pantà. -Recordo quan et vas escapar del col·legi i vas córrer a amagar-te a les quadres, darrere de les vaques perquè no et trobessin-

En Pere la mirava bocabadat, ell mai va saber que algú hagués descobert el seu amagatall.

La noia li va recordar també els estius sota el sol i els dies de festa en que la seva mare li vestia amb un vestit net que guardava de diumenge a diumenge i el portava a l'ermita per escoltar missa. Resultava estrany, perquè sense dir una sola paraula ella li evocava tots aquests records.

Van estar asseguts a la vora del pantà gairebé fins a l'alba, en silenci, en Pere va pensar que estava somiant, però quan el sol va començar a despuntar en un horitzó violeta, ella va dir que s'havia d'anar.

Tornarem a veure'ns? - Li va preguntar en Pere entusiasmat pel retrobament.

En el seu interior sabia que sí tornaria a veure-la.

Jo sempre estic aquí, al pantà.

En Pere la va veure marxar caminant a prop de la riba en direcció contrària a Sant Narcís Nou. Va tornar als carrers nous i asfaltats de la localitat amb el rostre resplendent, era la primera vegada que una noia s'asseia al seu costat!

Havia demanat aquest desig tantes vegades mentre disparava pedretes a l'aigua i mirava les fondes que es formaven, que ja ho havia donat per perdut. El cor li bategava amb força i en l'estómac sentia un pessigolleig nerviós. La gent que es creuava amb ell li mirava com sempre amb gest de menyspreu; els nois amb rialles es burlaven i assenyalaven els pantalons de pana xops fins el genoll i el jersei gastat; i aquesta vegada si que va sentir una lleu atracció.

Havia estat pensant tot el dia en ella, per això aquella tarda es va dutxar en el seu cobert, refugi de vaques i que havia transformat a casa seva. Va agafar d'un arcó la millor roba per posar-se, encara que gairebé tota tenia algun descosit o alguna taca; va escampar moltíssims pantalons i camises per terra fins que va trobar el que li va semblar apropiat. Després es va pintar de costat, ajudant-se amb una mica d'aigua va deixar els cabells ben col·locats i es va mirar al mirall:

-Estic diferent - va pensar, es s’assemblava més a la gent que sempre li mulestava

amb les seves males cares i els seus sermons.

Gràcies a aquesta noia, va aconseguir ser una persona normal, però malgrat això, ell no la va voler acceptar quan ella li va demanar més que una simple amistat, perquè en Pere el que necessitava era un amistat que li fes veure com és el món quan tens un amic de vritat al teu cantó que t’escolta sempre que ho necessitis, no una simple parella a qui numés li podria fer petons i parlar-li de tres o quatre assumptes.
Clara S. 3r A

Mare dels seus germans

Eren dos quarts de dues del dia vint-i-quatre de juny. Els alumnes de 3r esperaven ansiosos que sonés el timbre que els donaria la llibertat per un temps. Tots els alumnes menys la Nika. La Nika era una noia camerunesa de catorze anys. Era rossa, alta i amb una bona figura. Era la gran de set germans. Vivia a Barcelona amb els seus germans en una casa amb altra gent camerunesa. El lloguer els sortia barat i podien treure més diners per als seus pares. Era la responsables dels seus germans, no tenia cap familiar a Catalunya. Als matins estudiava i a la nit treballava en un taller de costura per treure diners per alimentar els seus germans. Cada estiu anava al seu país. I aquesta era la causa per la qual no volia que sonés el timbre. Tota la classe mirava els seus rellotges, fins i tot comptava. Molts ja tenien les motxilles a l’esquena i es disposaven a sortir corrents, volien ser els primers en deixar l’institut. Quan, per fi, va sonar el timbre la gent va sortir corrents, corrien professors, alumnes, secretàries i fins i tot el director. Ningú es volia quedar més temps. Quan la classe va quedar lliure es va aixecar la Nika i va sortir amb tranquil·litat. Quan va arribar a baix es va trobar el senyor que netejaria l’institut fins que tornessin a començar les classes al setembre. Es van desitjar sort, ja que ningú dels dos volia passar l’estiu com el passaria. La Nika va sortit del institut i va emprendre el seu llarg camí fins a casa seva. Pel carrer es va anar trobant gent de la seva edat asseguda en un banc, alguns menjaven pipes, altres fumaven i altres només parlaven. Va pensar una bona estona en aquella situació i no va trobar resposta; tenien tantes ànsies per sortir, per asseure’s en un banc? Allò era el que farien durant l’estiu? Va seguir caminant i caminant fins a arribar a l’escola dels seus quatre germans més grans. Va haver d’esperar una bona estona a la porta. Les mares i els pares se la miraven de gairell, no estava contenta i acabava de començar l’estiu. Acte seguit d’haver sonat el timbre els nens sortien tots contents amb l’àlbum del que havien fet durant el curs a la mà, amb ganes d’ensenyar-lo als seus pares. Va agafar els treballs dels seus germans, se’ls va posar a la motxilla i els cinc germans van sortir de l’escola. Van anar a casa d’una senyora a recollir els tres germans menors i van arribar a casa. Mentre feien l’equipatge, la Nika va escalfar el dinar i va parar taula. Es van asseure a dinar, ningú parlava, ningú volia anar a Camerun. Quan encara anaven per la carn va sonar el timbre, era l’Aggen, l’home que els portaria fins allà. La Nika va acabar de recollir la taula mentre els seu germà agafava l’equipatge i va agafar al germà més petit que encara no sabia caminar. Va tancar la porta darrere seu i va baixar a la furgoneta. A la furgoneta anava més gent. Eren unes vint persones. La Nika va sentar-se als seus dos germans més petits a la falda. Al cap d’una estona van quedar tots adormits. Quan ja portaven una bona estona de viatge, l’Aggen va parar a dinar. Va preguntar si algú volia alguna cosa, ja que no podien baixar per evitar que els veiés ningú. La Nika li va demanar una barra de pa per repartir-la entre els vuit. L’Aggen es va disposar a sortir. Ja portaven una bona estona de viatge i s’havia fet de nit. Els altres viatges ja dormien i només quedaven desperts la Nika i en Ton, el germà més gran entre els seus germans. En Ton es va mirar la Nika i li va preguntar si ella volia anar a Camerun, si tot seria com l’altre any i si en tornar també seria com cada any. La Nika sabia que la resposta de totes les preguntes era sí, però li va dir que no, que les coses havien canviat. Va arribar el moment d’agafar el vaixell que els portaria al continent africà. Entre els germans van sorgir els nervis de cada any, s’obrirà la porta? Vindrà algú més? Les respostes es veurien en un marge de temps no molt gran. De cop es va obrir la porta, era l’Aggen i quatre persones més. Van pujar les quatre a la furgoneta i la porta es va tancar rere seu. L’Aggen va arrancar l’aparell i van pujar al transportador. Després de les noves incorporacions va quedar més reduït l’espai. En Yit, el germà més petit va començar a plorar, la Nika el va agafar i al cap d’una estona es va adormir. Un senyor dels que anava amb ells a la furgoneta li va preguntar a la Nika si el seu pare era en Panc. La Nika li va respondre que sí i el senyor va estar una bona estona mirant-se els seus germans. Quan va acabar li va preguntar a la Nika com podia tirar endavant amb set germans i completament sola. Sense embuts li va dir que era molt complicat combinar horaris i el més difícil era en àmbit social, a l’escola. Molts cops havia de falsificar notes, fins i tot va haver d’inventar-se moltes excuses. El viatge prosseguia amb normalitat. Quan van baixar del transportador la gent va canviar la cara de nervis en una cara de felicitat. S’abraçaven entre ells i es donaven petons. Tots, menys la Nika i els seus germans. No els feia cap gràcia tornar a casa, no volien arribar mai, no els agradava el que veurien. Van passar per moltes ciutats i països, asseguts, sense moure’s del terra on estaven asseguts. La Nika en cap moment va deixar la fotografia que portava a la mà de la seva àvia. Era la persona amb la qual havia viscut més temps i ara estava malalta. Era l’únic motiu pel qual va emprendre el viatge, per veure a la seva àvia. El seu avi va morir de sida. La furgoneta va parar i la conversa entre dues senyores va acabar en sec, s’intercanviaven mirades, cares d’alegria. La porta es va obrir. Va començar a baixar gent, alguns reien, altres ploraven i altre es quedaven indiferents. A baix havia gent esperant, estaven contents i fins i tot ploraven de l’emoció. La Nika va agafar l’equipatge, no va tenir problema ja que només hi havia una bossa. Se la va col·locar a l’esquena i va agafar a dos dels seus germans de la mà. Ningú els havia vingut a buscar. Van començar a caminar una bona estona fins que van començar a cansar-se. La Nika va veure la situació i van parar a descansar. En Yit es va quedar adormit i el va haver d’agafar a braços. Quan, per fi, van arribar a casa no hi havia ningú. Els set germans van estar buscant i buscant fins que la Nika va obrir la porta de l’habitació de la seva àvia. Estava allà estirada, va córrer cap a ella i li va donar una forta abraçada. L’àvia, la Lam, va plorar de l’emoció. Van estar parlant estona i estona fins que van arribar els seus pares. Els vuit germans es van posar nerviosos al veure el seu pare. Van intercanviar una cara de pocs amics i van anar a veure la seva mare. Estava a l’habitació d’adalt. Abans d’obrir la porta es van quedar una estona mirant-se entre ells, pensant si volien obrir la porta. Finalment es van decidir. Es van trobar el que no es volien trobar; la seva mare alletant un altre germà. Els germans de la Nika van quedar-se amb la seva mare parlant i la Nika va anar amb la seva àvia, confiant que el seu pare no li diria res. Encara no havien passat ni cinc minuts i el Panc va arribar, a la Nika no li agradava dir-li pare, no li queia bé. En Panc li va llençar una mirada, la mateixa de cada any. La Nika es va revelar i li va dir que no, aquest any no. Aquest any no treballaria tot l’estiu al camp. En Panc va posar cara de pocs amics i li va donar una bufa rere l’altra. La Nika va aconseguir escapar. Va anar a l’habitació de la seva mare, perquè l’estava cridant. La mare li va presentar el seu nou germà, en Hec. Li va llençar una mirada desesperada i va baixar a preparar el dinar. Havia de preparar dinar per tots els que vivien a la casa, quinze exactament. Quan va acabar li va portar la seva racció a l’àvia i la va ajudar. Després de dinar va haver de recollir la taula. Quan va acabar i es disposava a anar a veure els seus germans va topar amb el Panc. La va agafar de la cua i la va llençar al camp, la va amenaçar: o feia el que havia de fer o les coses acabarien malament. La Nika no va tenir més remei que fer el que li deia el pare. L’àvia estava malament. La Nika havia de cuidar els seus germans, fer el dinar i treballar al camp, no tenia ajuda de ningú. El dia menys esperat va arribar, l’àvia va morir. La Nika, amb els pocs recursos que tenia, la va enterrar al lloc on ella volia estar enterrada, només ho sabia ella. Després va anar al poble i va buscar al capellà i amb la seva ajuda la van enterrar. A l’enterrament només estava ella i en Yit, no hi havia ningú més. Un cop va acabar van tornar cap a casa els dos, estaven malament, principalment la Nika. No es trobava amb ànims de fer res, tot i així, va preparar el dinar. Quan van acabar va recollir la taula i va pujar a la seva habitació. Només quedaven dos dies per l’acabament de l’estiu. La Nika va preparar la bossa i va quedar adormida del cansament. Acte seguit va arribar el seu pare i li va començar a donar-li puntades de peu mentre li deia “Què fas que no estas treballant? Que fas?” La Nika morta de por va baixar al camp i es va posar a treballar. Quan va ser l’hora va anar a fer el sopar. A l’hora de sopar la mare els va comunicar que tornarien a Catalunya amb un nou company. La Nika li va dir que no amb el cap i la mare va canviar la cara, es va enfadar. La Nika els va comunicar que ja no s’emportaria a cap altre germà.

*

És molt difícil viure a Catalunya sense recursos. Cada matí torno a casa a les vuit i preparo l’esmorzar i vesteixo els meus germans. Porto al Yit, la Rid i la Gunp a casa d’una veïna. Torno a casa i recullo el Yit, el Fankin i el Ducenk. Els porto a l’escola i surto corrents cap a l’institut. Quan sona el timbre surto corrent per a recollir-los i anar a casa. Arribo a casa i preparo el dinar. Després recullo la taula i tornem cap a l’escola. A la tarda el mateix. No tinc temps per fer treballs ni estudiar. Estic farta d’haver de mentir quan em pregunten pels meus pares. No vull haver de cuidar un altre germà. Cada any me n’emporto un, estic farta. No, ho sento molt. Però ja no.

Tot seguit es va aixecar el pare, la va agafar del braç molt fort i la va portar a una habitació. Allà va quedar la història de la Nika. El seu germà Yit la va portar al mateix lloc on havien portat a la seva àvia. A l’enterrament estaven tots els germans i la seva mare, el Panc no va anar-hi. Va arribar setembre i en Yit va haver d’agafar els seus germans i pujar-los a la furgoneta.

Aquesta és la història de la Nika, no es basada en fets reals. Però, hi ha histories semblants que ho son. Algú farà alguna cosa per evitar-ho?
M. Delgado 3r A

14 d’abril 2009

La desaparició

Tot va començar un 13 de febrer de 1974. Era una tarda freda i nevava molt. La senyora Kylie Suderland estava conduint el seu cotxe acompanyada pel seu marit. Tornaven de Liverpool, ja que havia estat l’aniversari de la mare de la Kylie, que es deia Kate.

Kylie era una jova anglesa de 28 anys, força alta, ulls verds, cabell llarg de color castany. Fumava bastant. El seu marit en Charly Suderland, tenia 31 anys, els ulls marrons, cabell ros, era aproximadament igual d’alt que la seva dona i també li agradava fumar.

Un cop a casa, a Londres, el primer que van fer és un bany d’aigua calenta per passar el fred que tenien al cos. Mentre en Charly es dutxava hi va haver una apagada. La casa es va quedar a les fosques. Quan va tornar la llum la Kylie havia desaparegut. La va buscar per tots els racons de la casa, al bar, va trucar als seus amics, però no apareixia enlloc.

Al dia següent en Charly ho va anar a denunciar a la policia. Allà el va atendre el comissari. Era el senyor Jonathan, un antic combatent de l’exèrcit anglès que posteriorment es va fer policia.

- Bon dia, senyor comissari, voldria denunciar una desaparició – va dir el senyor Suderland.

- Tingui – va dir el comissari, donant-li un full - ompli aquest paper i signi’l.

En un tres i no-res va omplir la denúncia i se’n va anar a casa a esperar si la policia la trobava.

Feia una setmana que no en sabia res. Va trucar als seus dos millors amics per si podien anar a buscar la seva dona. Ells van dir que sí. Es deien Clint i Roger. Primer van buscar proves per tota la casa però no sabien per on començar. Al final van trucar a la policia per veure si l’havien trobat. El senyor Jonathan els va dir que es tractava d’un cas greu de narcotraficants. També els va dir que la seva dona no podria haver estat segrestada, ja que a casa dels Suderland no havien trobat indicis de cap forcejament a la porta.

-Senyor Suderland, si poguéssim parlar a soles....- digué el comissari.

En Charly va entrar al despatx del Jonathan.

-La seva esposa és un d’ells. – va dir en Jonathan – L’ha vist comportar-se de manera estranya últimament?

- No, la veia com sempre. Potser una mica més nerviosa del compte.

- Sé que és difícil, però està disposat a ajudar-nos contra aquesta trama de narcotraficants?

- Sí, és clar, però li fareu alguna cosa a la meva dona?

- Si està implicada en aquesta trama, s’haurà ficat en un problema ben fort.

Al cap d’un més la policia va desmantellar la trama i entre les persones imputades estava Kylie.

El senyor Suderland va quedar molt tocat, però va poder refer la seva vida. Al cap de dos anys se’n va anar a Washington DC i va formar una nova família amb dos fills.

Actualment el senyor Suderland, la seva senyora i els seus dos fills, anomenats com els seus dos millors amics, viuen tranquils en un barri de Washington.

Kylie es va passar 19 anys a presó i actualment està en un centre de desintoxicació.


G. Navó 2n B

Un estiu inesperat

Tot va començar una tarda de primavera, el 27 de maig , vaig sortir de casa meva com qualsevol tarda, vaig anar a la Plaça Marcelina Montenys, on sabia que se celebrava una fira. Quan hi vaig arribar vaig veure una ‘’pesada’’ se qui sempre intentava escapar-me, però aquella tarda va ser diferent. Vaig intentar apropar-me al més possible a ella i només perquè l’acompanyava un noi anomenat Xavi que des del primer moment que el vaig veure, els meus moments passaven per pensar en ell. Va ser alguna cosa bastant estranya, preciós i a la mateixa vegada diferent, era una cosa rara per a mi. No podia entendre com es pot enamorar una noia tan ràpidament d’un noi, sense haver-lo conegut, ni haver parlat amb ell abans. Va ser increïble i ho segueix sent per a mi en aquests moments; que un bon dia et despertis com els altres dies, que facis el que acostumes a fer cada dia, que quan acabis de dinar estàs desitgis sortir una estona i que després, sense haver sospitat res abans, arribis a casa essent la persona més feliç del món. Aquell estiu, si digués que va ser el millor estiu de tots, només seria per ell, perquè em va omplir de felicitat. Em va esta agradant tot l’estiu i jo ni tant sols li vaig intentar dir.

No li vaig dir res perquè ens veiem molt de tant en tant i no volia morir-me de vergonya quan el veiés, per això vaig decidir dir-li quan veia que estàvem apunt de distanciar-nos cada cop més.

Las primeres setmanes d’aquell curs van ser bastant difícils per a mi, i crec que això és un dels motius pels quals ens vam distanciar. Vaig fer amics, em va canviar la vida, però no m’agradava que ell no formés part d’ella.

Feia ja tres o quatre mesos que no sabia res d’ell. No el vaig veure ni de passada pel carrer. Crec que finalment em vaig oblidar completament d’ell, però el destí ens va voler tornar a unir. Jo baixava del meu col·legi amb una amiga, i allà el vaig tornar a veure, allà va ser quan em vaig sorprendre de debò. Mai m’hauria imaginat que amb un simple ‘’Hola’’ se m’obris una nova porta. Una porta que es va tancar durant un temps però que des d’aquell dia es va tornar a obrir. Però no sabia com ens tornaríem a unir.

Va ser casualitat? Va ser el destí, que després de dos o tres dies, ens vam trobar al polisportiu, un divendres. D’ haver estat tres o quatre mesos sense saber pràcticament res l’un de l’altre, va ser com si fos aquell mateix estiu del 2007.



Jo em vaig encapritxar amb el seu amic, un noi alt, simpàtic i amb molt de caràcter, quasi no el coneixia, però alguna cosa en el seu amic sentia. Seria amor? O simplement una amistat?

No sabia ben bé el que era, però el que si sabia és que en el Xavi li va fotre, però sé perfectament que sempre li treu una part positiva a les coses, i es adonar de que si el seu amic i jo teníem alguna cosa més que amistat, no ens separaríem durant un temps, perquè era el seu millor amic. Per això en Xavi va fer tot el possible perquè el seu amic i jo sortíssim junts. Només vam durar una setmana, durant la qual jo sabia que no havia deixat de sentir el que sentia en l’estiu, per en Xavi. Va ser una pena que la nostra petita història només durés tres o quatre setmanes, però per mi van ser les suficients per saber el que vertaderament era la paraula ‘’amor’’. Però ara cada cop que el veig li dono mil i mil gràcies, perquè durant aquelles tres o quatre setmanes va ser molt importants per a mi i em va fer sentir una de les persones més importants del món. Ara som amics, però ell i jo sabem que no és així, som alguna cosa més que amics, som millors amics, ens ho expliquem absolutament tot, jo l’ajudo, ell m’ajuda, quedem junts per estudiar, encara que anem a col·legis diferents, ens ajudem mútuament.

Avui 17 de març del 2009, he anat al seu col·legi, com cada dia, sempre baixo per veure’l. Quan ha sortit per la porta del seu col·legi, m’ha abraçat i m’ha fet un petó.

De sobte, jo he recordat de quin dia estàvem.

- Xavi, saps quin dia és?

- Doncs, sé que és dimarts dia 17 de març del 2009, per què?

- No et sona de res?- li he dit sorpresa.

- Clar! Com vols que no me’n recordi de quan avui faríem un any?

- Pensava que no te’n recordaries.

- Doncs ja ho veus que t’equivoques.

En aquell moment, li he fet un lleuger somriure, volia transmetre-li la felicitat que sentia en aquell moment, primer, perquè se havia recordat i segon perquè després d’una relació, podríem dir ‘’dura’’, estiguem així de bé.

Durant aquesta relació, vaig treure una conclusió que mai havia pensat, és que es molt difícil, mantenir una relació d’amistat, després de haver passat una relació d’amor, segons diu la meva psicòloga, pocs casos s’han trobat així i n’estic molt contenta de que una d’aquests casos sigui el meu.
E. López 2n B

És millor estar sol que mal acompanyat

Sempre era el mateix, la Sara era una nena de 14 anys, que estava farta que les nenes de la seva classe li diguessin que vestia malament, que no tenia amigues, que mai anava de compres i que es passava tot el dia estudiant.

La Sara era una nena amb molta personalitat i molt llesta, però hi havia vegades que es deixava endur per les rucades de les seves amigues, i queia en la desesperació; quan no podia més li acabava explicant les coses a la seva mare, fins que la seva mare un dia va decidir canviar d’institut la Sara, perquè no volia verure-la patir.

A la Sara li va semblar bé; va pensar que al pincipi la gent voldria conèixer però quan la coneguessin al final acabarien com les nenes de la seva classe dient coses dolentes d’ella; per aquella raó va idear un pla perquè l’acceptessin i perquè ella se sentis millor.

Va arribar l’hora del primer dia de classe. Es va vestir amb una roba que estava a la moda (l’única que tenia) i es va preparar un discurs per presentar-se devant de la classe nova.

Quan va arribar a la classe tothom la mirava bé i ella no s’avergonyia de no ser ella. Al contrari ella se sentia millor, quan va arribar l’hora de passar llista, el professor amb un to despectiu va cridar amb veu alta “Sara!” llavors es va alçar, molt nerviosa i va començar a llegir el seu discurs de presentació.

“Hola, em dic Sara Ramirez Gomis i he vingut nova aquest institut amb moltes ganes de fer bons amics i amigues, sóc molt guapa, tinc molts diners, sempre vaig de compres, i m’agrada anar a la moda. Ah, i per últim, vull dir que m’agrada la gent que no va a la moda!”.

Quan va acabar, les companyes de la classe que mai estudiaven i que sempre insultaven els altres la van aplaudir amb alegria.

La Sara en aquell moment va sentir-se meravellosament bé, en veure que les nenes mones de l’institut l’estaven aplaudint.

Van passar dos mesos i la Sara ja era considerada una més de les mones del col·le, tothom la mirava amb por que ella els digués res amb menyspreu i ella se sentia encara millor (però s’acostava l’avaluació del 1r trimestre).

Un dia la seva mare li va comentar que com li anaven els estudis i les companyes, en resum, que com li anava l’adaptació a l’institut. En aquell moment la Sara va sentir un buit a dins seu que li feia sentir-se cada cop, pitjor, al final no va contestar i se’n va anar directe a l’habitació.

El dia següent la Sara es va aixecar i va dir per dins seu, en veure la roba que s’anava a posar:

-Sara Ramires Gomis, en què t’has convertit?-

Quan va entrar el col·le va veure com la gent la mirava amb autoritat i es va sentir encara pitjor que al dia anterior. S’havia adonat que s’havia convertit en el tipus de persona que ella sempre havia odiat i en el tipus de persona dolenta que no té respecte i que mai estudia.

Aquell matiex dia la Sara molt trista va anar corrent a casa seva i li va dir a la seva mare que la cambies d’institut, que la tornés a portar al seu institut de sempre, que trobava a faltar la Sara amb personalitat, la Sara que es vestia com volia i la Sara que estudiava i sempre treia bones notes. I així va ser. Però quan va tornar al seu institut, ja quan la insultaven ella passava de tot i no li importava gens.

Des d’aquella experiència, la Sara va comprendre que s’està millor sola que mal acompanyada, que és millor tenir personalitat i ser un mateix, únic i especial, que ser igual que els altres.

Berta 2n B

El millor record

Era un matí d’estiu, amb el sol ben alt i lluent, jo visc a prop de la platja, així que vaig sortir a passejar una estona. Sentia entre els meus dits del peu, la sorra fina que m’acariciava Caminava per la vora de la platja, amb les sabates a la mà, contemplava la poca gent que hi havia al passeig aquell matí i no pensava en res en concret, simplement m’agradava caminar tranquil·lament per allà.

De sobte, amb una onada, va arribar un tros de fusta molt peculiar, semblava d’un vaixell, però el vaig deixar córrer, vaig continuar fent el meu camí fins que vaig arribar a l’espigó. Des d’allà vaig poder veure uns trossos de fusta acumulats en unes roques una mica més grans que les altres. Vaig decidir anar. Des d’uns quatre metres de distància, em vaig quedar mirant que era aquella estranya cova que començava amb fusta, i que tenia just davant dels meus ulls. Vaig decidir apropar-m’hi i vaig poder veure que hi havia una mena d’entrada, dintre es veia com una petita resplendor. Estava intrigada per saber què hi havia allà dins, però alhora espantada, mai havia vist una cosa semblant i no sabia què ni qui podia haver-hi allà. La curiositat em va poder, em vaig ajupir i vaig entrar. Els meus ulls van trigar una petita estona en acostumar-se a la poca llum que hi havia, però quan vaig poder veure del que estava envoltada em va semblar com si estigués en un somni, era espectacular. Mai havia tingut la sort de veure un paisatge tan meravellós, tot era d’un to verdós, a la llunyania, com si estigués en un altre univers, podia veure un castell molt alt, acabat en torres punxegudes, algunes més altes que d’altres, podia sentir l’olor i escoltar el mar. Tot començava en un caminet de color clar, on pel voltant hi havien cargolins i corals en colors freds, però tot en conjunt produïa una sensació de seguretat, produïa una calor agradable que et feia estar a gust.

Vaig decidir seguir el camí, semblava llarguíssim, però fins que vaig arribar al castell se’m va fer curt, continuava meravellada per tot el que veia, pel que havia descobert, tants anys que portava vivint allà i mai havia descobert aquell món, per un moment pensava que estava somiant, no em podia creure el que estava vivint, però ara sé que és veritat.

Ja estava davant d’aquella gegantina porta blau marí del castell, hi havia dibuixos i inscripcions, podia comprendre que allà hi vivien uns éssers més o menys com jo. Em vaig decidir a picar i un homenet amb un gran somriure em va obrir i em va fer passar, era menut i no tenia cabell, tenia les orelles acabades en una petita punta, es veia que tenia la pell d’un tacte suau i agradable, també llefiscosa. Em va fer passar a una sala molt gran, tot el castell estava ple de portes on no deixava de entrar i sortir petits homes i dones, allò era com una gran casa per ells, entre tots ells formaven una gran família. Alguns em parlaven, i ho feien com si em coneguessin de tota la vida, des d’aquell moment vaig saber que allò que estava vivint no s’ho podia explicar a ningú. Va ser amb un homenet jove amb qui vaig agafar més confiança, tenia curiositat per conèixer-los i ell em transmetia molta confiança, em va explicar com vivien allà, i que mai, ningú havia descobert que vivien allà, fins aquell moment, jo vaig ser la primera persona humana que vaig saber d’allò.

Darrere del castell hi havia un gran jardí amb una mena d’arbres molt alts i recargolats pel tronc, una mena de gespa molt més fina de la que hi ha aquí cobria tot el jardí, i d’una font sortia un aigua molt transparent i neta, amb olor a mar. Tot això m’ho va ensenyar el meu nou amic.

Era hora de tornar a casa, el matí se m’havia passat volant! Em va acompanyar un tros, i després vaig continuar tota sola, vaig dir-li que m’agradaria tornar-hi, molt amablement i amb un gran somriure em va contestar que hi podia anar tots els cops que volgués, allà sempre seria ben rebuda sigues l’hora que sigues. Mentre tornava a casa, pensava en el que m’havia passat, mirava cap al mar i somreia, me’n recordava d’aquella maquíssima gent i tenia ganes de tornar. Vaig dinar, i vaig decidir quedar-me a casa per no ser pesada amb aquella gent, però no vaig poder aguantar, pensava constantment en que feien, en com havien arribat fins allà, pensava que potser tornaria i ja no estarien, que tot havia estat la meva imaginació, per tant vaig sortir en busca de la cova de fusta. Just quan vaig entrar, el meu amic m’estava esperant, ell sabia que tornaria, encara que ens acabéssim de conèixer ell sabia que jo era una noia molt curiosa, que m’agradava saber coses, encara que no tinguessin importància, i que si tenia impuls de fer o anar a algun lloc, sense pensar-m’ho gaire anava. La veritat és que em va fer molta il·lusió aquella sorpresa, mai m’havia alegrat tant de saber que algú m’esperava. Junts vam fer un tomb, em va respondre a tot el que li vaig preguntar i més, vam arribar a tenir una amistat molt gran, jo no deia que ells vivien allà i ells m’acollien dia rere dia, com si fos algú més de aquella gran família, em sentia molt afortunada, els dies se’m passaven volant, l’única pena és que l’estiu s’estava acabant.

Un dia vaig arribar a casa, i ma mare molt preocupada em va dir que havíem de parlar, vam anar a la cuina i ens vam asseure al voltant de la taula. Em va començar a explicar que les coses no anaven bé, el pare no tenia la feina assegurada i l’havien ofert un treball lluny de on vivíem, ens havíem d’anar d’aquella casa, havíem de deixar la platja, la sorra, els vaixells, els veïns, aquell poble acollidor que em va veure néixer, havia de deixar la cova de fusta i la gent que durant aquell estiu m’havia estat cuidant i donant confiança. Vaig trencar a plorar, no podia imaginar una vida fora d’allà, però ens havíem d’anar després de 15 dies.

Com cada dia, durant aquelles dos setmanes anava a la cova, tenia d’explicar-li el que passava al meu amic, però no em veia amb cor, i cada cop que intentava treure el tema, els ulls se m’omplien de llàgrimes. Només quedaven cinc dies per que m’anés, aleshores li vaig explicar. Mai l’havia vist d’aquella manera, caminava amb el cap baix quan em va acompanyar a la porta, ja no somreia ni rèiem junts, ja no era el mateix d’abans.

Ja només quedaven dos dies per marxar lluny d’allà, vaig tornar per últim cop a la cova, i en quan vaig arribar l’amic corrents, va venir corrents a fer-me una abraçada, em va somriure dèbilment i em va dir que l’acompanyés. Em va preparar una festa amb tota la gent d’allà, va començar dient-me que ja que era el meu últim dia allà tocava recordar aquell lloc com alguna cosa meravellosa, unes llàgrimes van caure per les meves galtes, però ràpidament me les vaig eixugar, ara tocava disfrutar.

Era hora de marxar, al matí següent ja no estaria allà. Tots em van abraçar i es van quedar recollint, menys aquell genial amic que mai oblidaré. Em va acompanyar fins al final de camí, allà el vaig mirar i vaig arrencar a plorar com mai ho havia fet, em va abraçar molt fort, i em va dir unes paraules que mai se m’oblidaran: “Fins ara, has estat l’única que m’ha escoltat i ha estat capaç de comprendre’m, per molt lluny que estiguis, per mi serà com si sempre estiguessis aquí, mai t’aniràs del meu cor, i mai, dia i nit deixaré de recordar aquesta gran etapa de la meva vida, que sense dubte serà la millor que passaré mai, perquè tu m’has estat acompanyant.” Aquelles paraules se’m van clavar, no sabia què dir, ni com reaccionar. De sobte, vaig preguntar-li si mai havia vist la platja, em va dir que no, i jo amb un gran somriure i els ulls plens de llàgrimes, vaig agafar-li la mà per creuar aquell tros de cova de fusta. Va tancar els ulls, i quan els va obrir ja érem fora, em va mirar i va somriure, es va quedar contemplant l’horitzó sense dir res. Jo sé que allò li va agradar molt, sé que encara recorda les ones del mar, i que em recorda a mi, com jo el recordo a ell després de quinze anys. Estic decidida, aquest estiu, tornaré al meu poble, tornaré a aquella platja i aquella cova, tornaré veure a qui em va fer passar el millor estiu de tota la meva vida, i n’estic segura que ell encara em recordarà.

S. Ruiz 3r B

Nooo !!!!

L’eixordidor soroll de l’alarma em desperta, i m’arrenca del son on tot el que desitjo és possible. Haig d’anar a la feina, de jove sempre havia somiat en treballar només a les tardes, o un dia a la setmana, com els bombers. Que tot i tenir fama de ser una feina de risc, actualment és molt més segura del que es pensa. Ser bomber, com m’agradaria…

Ah!! L’aigua freda em fa tornar a la realitat i fa fora les meves cavil·lacions, m’aparto ràpid del raig i giro el mànec de l’aixeta, amb tan poca traça que se’m cau una peça fluixa al peu, m’hi hauré de posar una tirita...Bona manera de començar el dia.

Em vesteixo amb pressa, faig tard, tanco bé la porta i surto corrents pel camí embesteixo la veïna, que pobra gairebé no ho explica. Després de disculpar-me surto pel portal del meu bloc, que es troba a la Barceloneta, per cert no m’he presentat, em dic Arnau Richardson Holmes, els meus cognoms provenen de la unió entre dos americans de procedència irlandesa i escocesa.

El graciós és que dos personatges d’origen tan diferent escollíssin el nom d’Arnau, suposo que va ser perquè no em trobés amb dificultats, ja que un noi català no es defineix gaire bé amb un nom americà.

Són tres quarts de vuit, però no estic sol, ja que molta gen igual o menys cansada repeteix la mateixa rutina dia rere dia.

Agafo el meu cotxe, un petit opel corsa, més que suficient pel que l’utilitzo. Casualmen en un semàfor em trobo al meu cap. Condueix un cotxe de luxe, sense xofe, es un home d’estatura mitjana una mica panxut amb un bigoti i ben bestit. El tipic home de negocis, quimposa respecte, tot i ser malcarat i el fet de transmetre un aire de superioritat que em posa els pèls de punta el considero un bon cap.

Quan arribo a l’empresa on treballo de vigilant de seguretat privada, li dic a la secretaria que l’avisi per megafonia, quan ja arriba agafem la furgoneta de l’empresa i marxem al centre comercial on treballem.

Fa anys treballava en uns grans magatzems, hon la meva feina era vigilar els propis treballadors, que quan es veien sols entre càrrega i descàrrega, agafaven tot el que podien.

Tot i que no tots ho feien, n’hi va haver molts que van perdre la feina per culpa d’uns quants inconcients. Tot i que feia tot el possible, les dimensions i la facilitat de realitzar un robatori, feien que gairebé només pogués confiar en la dubtosa honestedat dels treballadors.

Actualmen el lloc on treballo es un centre comercial, de considerades dimensions, però amb un bon sistema de seguretat, totes les botigues estan vigilades per una o dos persones i un parell de càmeres.

En resum, pocs problemes per mi i per els meus companys. Totes les botigues estan vigilades per una o dos persones i un parell de càmeres. Paso gran part del meu horari laboral petant la xerrada amb el meu company i amic, en Maciu, un home culte que prové de Florida (Estats Units), que va venir a viure a Catalunya per reunir-se amb la seva parella. És força baixet, però musculós, gracies a las hores que hi dedica al gimnàs. Jo al seu costat semblo bastant esquifit, però tambe tinc el meu encant.

Com cada vegada que hem necessiten, m’avisen pel busca, volen que m’esperi a la porta d’una botiga de les més grans, que pertany a la zona d’oci on s’hi troba tot tipus de música i d’aparells. M’expliquen que han vist per les càmeres com un noi d’uns tretze anys obria un paquet i n’extreia un joc, el qual es guarda a la motxilla.

L’espero a la porta i l’indico el camí fins una mena de despatx a la sala de seguretat. Com que aquella situació no es nova per mi, vaig actuar com acostumava a fer-ho en aquests casos.

Primer de tot las de fer sentir culpable de la seva mala acció, preguntant-li per exemple, el motiu pel qual l’avien retingut, el més possible es que no respongui ho que respongui negativament i llavors es el moment d’explicar l’historia sobre el Jin i el Jan, i és on i li deixo les coses clares, ja que actuare bé o malament segons el seu comportament.

Normalment la reacció es de revelar el que ha fet de dolent, en aquest cas va treure el joc robat de la motxilla, llavors es quan li demano les dades personals i intento fer que l’actuació resulti creible.

A continuació li vaig fer un seguit de preguntes, l’edat, els noms dels pares, la seva professió... Quan ja estigui resignat al pitjor, dius que perquè els pares puguin assimilar millor la notícia, li pots proposar un tracte, li dius que li dones tems per transmetre la notícia als seus tutors, amb un parell de diesja n’hi a prou. I li dius que si quan truques, els pares ja estan informats, negociaras el càstig adequad amb el seu tutor legal, del contrari li has de dir que posaras directament una denuncia.

Llavors es quan realmen ja esta del tot penedit, i li fas un parell de bromes abans de despedir-lo.

Tot hi que a vegades em fan una mica de pena, aquests casos s’han de tallar d’arrel perque es comença robant un joc i s’acaba mol malamen a la llarga, un cop ets adult.

Apart de ser un vigilant de seguretat d’una empresa privada, també em dedico a fer instalacions de vigilancia en cases, i xalets, ja que ultimamen tot i la crisis augmenta la demanda d’aquests serveis a causa del fet que la crisis també a causat una pujada important de lladres de professió i per tant de robatoris. Com de costum el lloc en el qual haig d’instalar l’alarma i les càmeres es una casa gran de família rica utilitzada com a casa d’estiu. Que normalment es el motiu pel qual necessiten assegurar les cases, davand l’augment de perillositat en aquests tipus de residencies.

Després de conectar l’alarma amb el sistema elèctric de la casa, em despedeixo dels amos de la casa i me’n vaig, no sense acariciar un gos precios que es paisejava al voltant de l’escala on m’enfilo.

Un cop e aparcat el cotxe i sóc d’ins casa meva hem desfaig de totes les bones maneres que m’arquen el meu comportament en el dia a dia i llenço la roba cuitacorrents per no agafar fred i em poso al llit. Normalment escolto algun programa de ràdio per conciliar el son, però avui només uns segons després d’apagarla llum dormo com un nado acabat de nèixer.

Torno al lloc on tot acaba i tot comença, on realitzem la vida que més ens plau i on ningú no hi pot destorbar la pau.


J. Vintró 3r B

Cant a l'amistat

L'amistat és un sentiment que mai saps on trobar-lo,pots tenir molts amics però mai sabràs quins són els de veritat,si seran els que coneixes d'un simple “hola i adéu”,o si seran els que coneixes de tota la vida o simplement els que fa dos dies que coneixes,mai saps el que pot arribar a passar amb una amistat.

Hi ha amics que no s'obliden mai, hi ha altres que són facils d'oblidar, altres que per molt que intentis oblidar-los no podràs.

Dintre de la meva vida n'hi ha de tots tipus però poques són d'aquests que estaran al teu costat tota la vida.

Una d'aquestes persones la vaig conèixer a 1r d'eso, no se com va passar però des d'aquell dia és la primera persona per qui ho donaria tot,mai deixaria que li passés res,sap que si li passa alguna cosa jo estré allà com sempre he fet i jo sé que si a mi em passa alguna cosa ella estarà aquí per ajudar-me:és l'Eva

Després també hi ha una altra amiga que vaig conèixera 3r de primària,és molt especial per a mi perquè pots confiar en ella,és una persona que és molt dificil de trobar perquè com ella poquetes n'hi ha,podrà haver de semblans però igual mai:és la Laura.

N'hi ha dues, d'aquestes persones, que les conec des de P3,sempre han estat inseparables però tot i així les estimo moltissim.Però em vaig adonar que eren algu en la meva vida quan les vaig tornar a veure a l'insti,si no em sembla que no hagués estat el mateix:la BERTA i la JÚLIA

D'aquesta persona que diré ara no ha estat el mateix perquè durant la primària no ens parlàvem quasi,a 1r d''ESO tampoc,però ara és una persona que sé que li puc explicar els meus problemes perquè estarà allà al meu costat suposo...

És una persona amb qui pots confiar:la MANUELA

La Sara és una persona que se li poden explicar moltes coses mai diu res.

M'ajuda molt amb tot el que necessito gràcies,Sara!

La Frede va ser la meva millor amiga fins que vam començar l'institut, les coses van canviar completament,la confiança ara és diferent,però jo sé que quan la necessiti la tindré al meu costat.

Després també estan els nens que no amb tots pots confiar però tots ells són diferents.

El Yero és diferent,depèn de quins casos,és un molt bon amic que sempre que ho necessitis estarà allà.

El Joan també pots confiar amb ell però menys, amb ell,però és una molt bona persona.:)

El Sergi des de 3r que el conec i sempre a estat el “l'anima de la festa ”,sempre de broma,és un noi molt divertit i que segur que al teu costat el tindràs sempre que el necessitis.

El Jeffer gaire no el conec però el temps que he estat amb ell a la classe,m'ha fet veure que en ell hi ha una persona que val la pena tenir com amic!

El Marc és en que més confio perquè sempre que algú està com està, te problemes o algú,està allà en el bo o en el dolent,sempre està allà.

El Pablo,bon noi,però a vegades molt pesat,però és un amic.

L'Aleix,no se si fa molt o poc que el conec,però se moltbé que puc confiar en ell i ell pot confiar en mi,que estaré al seu costat quan li passi alguna cosa i espero que ell també estigui al meu costat per tot.

El Pau,el meu “BROTHER”,l'estimo molt i ell sap que aquí estic pel que necessiti.

Tota aquesta gent esta dintre de la meva vida, són persones molt però molt dificils d'oblidar,perquè estigui on estigui,vagi on vagi ells sempre estaran dintre del meu cor i ho saben.

Tots ells sí que són amics de veritat encara que haguem tingut problemes últimament,però per molt que ens enfadem o tinguem problemes sempre s'arreglen.

L'amistat no té significat només que un dia la pots trobar i un altre dia la pots perdre,però si són de veritat amics no els perdràs mai,perquè per molt grans que siguem l'amistat mai s'acaba sempre dura.

També has de tenir amistat amb la família,és important.Jo amb la meva cosina em porto de meravella però sempre tenim els nostres problemes com tot el món.

Amb els germans grans o petits també hem de ser bons amics perquè encara que no ho sembli l'amistat sempre està entre mig de tot.

I pensar que sense una bona amistat entre nosaltres tot seria diferent...les coses canvien molt si no hi ha una amistat que et lligi a una persona,perquè no sempre és l'amor el que surt guanyant, si no hi ha amistattampoc hi ha amor,i si no hi ha amistat a cap lloc no som res,l'amistat per molt que no puguis definir-la és part d'una vida ,de la teva vida,de la vida de tots.

Jo ara mateix tinc algú per qui lluitar:la família i els meus amics.Són el millor que m'ha pogut passar,perquè ells són unics, mai trobaré persones iguals per aixo es millor conservar el que tens i lluitar pel que de veritat vols.Perquè les oportunitats no les pots deixar passar,per això si vols alguna cosa has de lluitar fins al final i això ho dic per tothom.

L'amistat que tinc amb tothom es él més bonic que m'ha pogut passar,tenir uns amics i una familia que m'estimi tant com jo a ells,es una cosa indescriptible,el regal de la meva vida heu estat tots vosaltres,des de el dia que vaig nèixer fins a el dia que em mori us agrairé cada dia tot el que heu fet,feu i fareu per mi,perquè nèixer ha estat el millor de tot,per això li agraeixo als meus pares tot el que han fet per mi perquè si no hagués estat per ells jo no hagués viscut tot això,no hagués sabut mai que és tenir uns pares que m'estimen tant,uns amics que t'ajudin en tot,que et recolzin que estiguin al teu costat.

Us agraeixo a tots,però principalment als meus pares,tot el esforç que han fet per aguantar-me tants anys,i els anys que els queden per aguantar-me.

Als meus amics els vull agrair tot el que han fet i fan per mi,perquè sé que amb ells puc comptar pel que sigui perquè no sé que faria sense uns amics tan bons com vosaltres.És que sou únics,és un regal haver-os conegut a tots,sou mes que un simple tot!

Gràcies a tots per la vida tan maca que m'esteu fent passar!

La meva reflexió és: CONSERVA EL QUE TENS I LLUITA PEL QUE DE VERITAT VOLS,NO DEIXIS PASSAR LES OPORTUNITATS QUE ET DONEN.

N.Godàs 2nB

El compàs d'un sol cos

Avui, 18 de gener començaran les proves per entrar al concurs de joves ballarins de Barcelona, l’any passat vaig quedar cinquena. Aquest any el premi és un viatge a Londres amb la famosíssima ballarina Katrina Hermis, guanyadora dels jocs olímpics de dansa clàssica.

Porto tot l’any preparant-me per aquest concurs perquè a més a més del viatge a Londres amb Katrina Hermis també hi ha la beca a la escola de ball de Berlín. Guanyar aquest concurs seria el meu somni, jo crec que aquest any podria guanyar ja que l’any passat vaig quedar cinquena sense fer cap esforç.

Per fi vaig arribar al poliesportiu on es feia el concurs, vaig posar-me a la cua dels dorsals i vaig començar a escalfar. Aquest any hi havian moltes noies noves, vaig trobar-me amb la Laura, una noia que coneixia d’anys passats, m’hi vaig fer molt amiga perquè vam compartir l’habitació. Aquest any desitjàvem que ens tornessin a posar juntes.

Va anar a sopar al menjador principal i quan vaig arribar allà vaig observar-hi que hi havian nois. Això era molt estrany ja que el concurs no era mixt, però va sortir un home als cinc minuts a informar que les bases del concurs s’acavaben de canviar, a partir d’aquest any donarien dues beques, una per a una noia i l’altre per a un noi.

Les normes noves eren que hauríem que ballar en parelles, les parelles serien escollides a l’atzar pel jurat.

Creia que tot això era una broma de mal gust, però quan vaig veure que efectivament estaven elegint a parelles vaig notar que no era una broma.

Desgraciadament em va tocar amb el pitjor noi que em podia tocar, es deia Joan, el coneixia des que era petit per això no em va agradar que em toqués amb ell.

Quan ja havíem acabat de sopar vam anar a l’habitació. Per sort em va tocar amb la Laura. Ens vam posar el pijama i ens vam anar a dormir molt d’hora per poder descansar per la primera fase de demà.

Ens vam aixecar del llit a les set de la matinada per poder ensallar amb els nois. Ens vam inventar una cançó amb molt ritme, estava convençuda que passaríem a la següent fase, en Joan i jo.

A les deu vam anar a la sala de ball i vam començar a escalfar, el Joan va agafar una pinta i es va llençar el cabell cap enrere com si fos el Jonh Travolta. Aquest noi és una mica cregut, però la veritat és que s’ho pot creure ja que és molt guapo.

Quan ballava era una altra persona, era sincer, amable, húmil… Crec que m’estic enamorant, en realitat m’enamoro de la persona que està ballant (no del Joan). En Joan quan acaba de ballar torna a ser la persona creguda i mal educada.

Va sonar una campana i vam començar a ballar, van ananr treient a ballarins de la pista i per sort vam ser uns del seleccionats per passar a la final. Ens vam quedar tota la tarda ensajant el ball, entre ell i jo hi estava sorgint alguna cosa, però ben bé no s’havia què era.

L’endemà vam anar a menjar a un restaurant d’allà prop i després vam anar corrents al poliesportiu per canviar-nos la roba i els pentinats.

Quan vam sentir el soroll de la campana vam sortir a la pista amb tota l’elegancia possible per poder agradar el jurat.

A l’hora de ballar tot va sortir genial, quan només quedaven cinc segons de ball ens vam mirar els ulls sense parpellejar i em va plantar un petó davant de tothom, la gent es va emocionar i van aplaudir tot el que van poder.

Jo tenia una mica de por a l’hora de les puntuacions perquè ens vam saltar el final del ball, però ja m’era igual guanyar o perdre el important era que en Joan i jo érem parella, jo estava molt feliç.

Van dir-la parella guanyadora del concurs de ball de l’any 2009 ha estat la parella formada per en Joan i la Paula. Em vaig quedar al·lucinant, era increïble havia guanyat el concurs, aniria a Berlín, i a més a més aniria amb en Joan.

Tot va acabar tal com volia. Ara estic a l’escola de ball de Berlín, en Joan i jo encara estem sortint i som molt feliços els dos junts.



R. Gil 3rB