"Nota poètica"

15 de febrer 2012

FINALISTA A TUAREG

Hola a TOTS i TOTES!

Sóc finalista al concurs de fotos de Tuareg amb la foto de la caravana al desert.

Us envio l'enllaç per si la voleu VEURE!

https://www.facebook.com/ViajesTuareg

14 de febrer 2012

L'últim videoclip dels ANTÒNIA FONT

CALGARI 88, Antònia Font


08 de febrer 2012

CENTENARI DE ROSA LEVERONI

Rosa Leveroni: cent anys (+1)

La llarga resurrecció de Rosa Leveroni

El filòleg manresà Abraham Mohino publica l'obra poètica d'una autora oblidada


Abraham Mohino, als jardins exteriors a la Biblioteca de Catalunya
T. M. R
Abraham Mohino, als jardins exteriors a la Biblioteca de Catalunya<br/>






















La posteritat ha estat injusta amb Rosa Leveroni (1910-1985), lloada per contemporanis com Espriu, Riba i Soldevila i menystinguda quan l'estètica del realisme social va escombrar els seus precedents insignes. El pas següent va ser un oblit sostingut, i el tercer, la desídia editorial. El treball compilatori del filòleg manresà Abraham Mohino va hivernar durant una llarga dècada de falses promeses i un larvat esgotament que ha desembocat, com la cara i la creu d'una moneda, en la publicació, ara sí, de l'Obra poètica completa de l'escriptora barcelonina i en el fervent desig de l'expert de "no fer més treballs d'investigació sobre l'obra dels altres i dedicar-me a la meva creació".
La figura d'Abraham Mohino, com la de Mònica Miró, còmplice i companya, s'erigeix en el si de les lletres catalanes com la d'un agosarat estudiós que, per la inèrcia de l'atzar, s'ha especialitzat en "literatura marginal: dones, exili, el jo...". Uns condicionants que no han avortat una filosofia de treball sovint mal rebuda en els ambients (endogàmics) acadèmics. Però després de tenir el manuscrit de la poètica leveroniana deu anys criant pols en un calaix, enganyat pels bons propòsits que cap editor no va arribar a concretar mai, se sent legitimat per defensar el seu projecte aferrissadament.
A Leveroni se l'ha citat més com a amant de Ferran Soldevila que per la qualitat de la seva obra, malgrat que, com afirma Mohino, "és una de les grans veus del segle XX". Amb la mort del mestre Carles Riba l'any 1959, la seva creativitat "va decaure molt" i el llegat de Leveroni es va anar apagant. Fins al punt que "en la col·lecció de Les millors obres de la literatura catalana no hi figura res seu, ni tan sols en cap antologia poètica". Un mur de colossal indiferència que no ha espantat mai Abraham Mohino: "és una autora que s'ha de vindicar, amb contundència".
El centenari del seu naixement ha estat l'excusa idònia per restablir el bon nom de Rosa Leveroni, a qui Salvador Espriu va confessar, en una carta datada el 3 d'agost del 1951, que "pel meu gust (i no solc equivocar-me), ets un extraordinari i altíssim poeta", masculinitzant el gènere de l'elogi per situar-lo a l'alçada dels millors "de tots els temps". En l'altre platet de la balança, unes paraules de Gabriel Ferrater que, mal contextualitzades, flac favor han fet a la divulgació de l'obra de l'escriptora nascuda l'1 d'abril del 1910 al número 47 del passeig de Gràcia, cantonada amb el carrer d'Aragó de Barcelona. "Escrivia bé, però no tenia gran cosa a dir", va assegurar Ferrater, malgrat que Mohino considera que "si no hagués tingut en compte la seva importància, no veig per què ell mateix li hauria d'haver dedicat uns versos".
Lletraferits, personalitats inquietes i altres amants de la literatura poden fruir de la vida i l'obra de Rosa Leveroni gràcies a tres publicacions que han aparegut enguany a redós del centenari. A més de l'Obra poètica completa, el segell gironí CCG Edicions també ha tret el volum La poesia essencial, a càrrec de Miró i Mohino, i Cartes d'amor i d'exili (Viena Ed.), que Mohino va treballar amb Enric Pujol sobre l'intercanvi epistolar que van mantenir Leveroni i Soldevila.
El darrer d'aquests llibres s'alça com un compendi de factura impecable que engloba no tan sols l'obra poètica de Leveroni -amb composicions inèdites-, sinó també els pròlegs que van escriure Carles Riba, per a Epigrames i cançons (1938); Salvador Espriu, per a Presència i record (1952), i Maria Aurèlia Capmany, per a Poesia (1981), traduccions (inclosa Terra erma, de TS Eliot) i textos de crítica poètica. El lector també hi troba una extensa cronologia i escrits de Vinyet Panyella i el mateix Mohino.
La figura de Rosa Leveroni adquireix la seva veritable dimensió quan, a la seva qualitat com a escriptora, s'hi uneix "el compromís cívic i la voluntat d'involucrar-se en la represa cultural del país després de la guerra. Sense Palau i Fabre, Leveroni, Vinyoli..., s'hauria perdut la connexió amb el passat". No en va, l'autora antologada per Mohino va esdevenir un "nexe d'unió entre l'exili interior i l'exterior".
Treballant en la clandestinitat, aquests autors van mantenir encesa la flama de la cultura catalana en temps poc propicis, i Leveroni va convertir "l'experiència de vida en poesia, musical, profunda, orgànica, que creix a mesura que es va fent, com els anells del tronc d'un arbre". El filòleg manresà, resident a Barcelona, explica que "Leveroni va descobrir un món nou quan va entrar a l'Escola de Bibliotecàries, va conèixer Riba, es va creure protagonista d'una gran novel·la, fins que va adonar-se que la realitat era una altra, i llavors els dietaris van substituir allò que li mancava". Amb les anotacions contingudes en aquests textos personals "va intentar rectificar la seva vida grisa". Poemes escrits al marge de les pàgines dels seus diaris ofereixen una lúcida mirada a una obra que passeja amb vigor "pels paisatges, les morts i els amors" que van filar la seva existència. La talla literària de Leveroni va créixer fins a viure, entre el 1945 i el 1958, "el seu millor moment", un do creatiu que va minvar amb les morts de Riba (1959) i Soldevila (1971), els seus mentors.
Comparant-la a veus singulars com la d'Emily Dickinson, Abraham Mohino ha bastit amb la recopilació poètica de Rosa Leveroni -que va dir que "sóc perquè escric"- un monument necessari per a la normalitat de les lletres catalanes. L'escriptora barcelonina ja té "l'edició acurada que mereixia, sense oblits ni confusions" i el filòleg confia que "el món acadèmic que fins ara l'ha bandejat reconegui la seva vàlua".

Regió7.cat

ROSA LEVERONI



Passen les hores de la nit, tan lentes

Passen les hores de la nit, tan lentes,
mentre jo resto immòbil,
en la platja del llit,
despulla abandonada
del naufragi sens fi.
Tot dorm, i jo desperta,
m’endinso en els camins
del que va ésser un temps
sense retorns,
i l’enfilall desgrano
d’allò que em fou plaer
i que em fou pena.
Records, només records
que van fonent-se
deixant-me les mans buides
i tan fredes!
Pàl·lides ombres
d’aquest neguit que em mena
sense saber a on...
Què cerco encara?
No et tinc a tu per fer-me companyia
d’amor i de plaer i en la tendresa?
No m’has donat, content,
tot el que desitjava
fins a fer-me plorar de tanta joia?
Què cerco, doncs?
Jo, què voldria?
Però el turment no cessa
i porto dintre meu
per fer-me companyia
de l’estimar infinit
que voldria ésser terra
aire i sol, mar i estrella,
perquè tu fossis més meu
perquè jo fos més teva.


Pòrtic

Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només,
la solitud immensa
de l’estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.